Com si morís

 Sia passat com un vent lo meu ésser
J. ROÍS DE CORELLA

I

Parle de mi. Veig com creix el desert
més que la son dels meus ulls. Aleshores
parle de mi. Llesque amb mots colpejats
la serenor de la llum adormida.

Penge el meu dol a la vora de l’alba
i em sé tan fosc com si el bleix de la mar,
com si la nit. Aleshores voldria
no dir res més que la son dels meus ulls.

Creix el desert i la nit ens vigila.
Res no té nom. Se m’han mort tots els crits
entre les mans i la por en el rostre.
Mai no et sabràs en la son dels meus ulls.

Mai o demà, però mai, car t’estime
sense dir res des de fa massa temps
com si morís en una alba rompuda
contra la por de la nit al matí.

Però demà, però bronzes llunyans
s’han esberlat sobre terra més fosca
queia més nit entre les meues mans
callava tot i jo n’era el silenci.
 
 

II

Veus sense son. Aquella mar. Naufragi.
No em reconec. La llum aquesta em dol
com si morís. Claror, paor de segles.
Com si morís. I res no sé, però

res no m’és nou dins la tenebra encesa
d’aquestos ulls on el matí s’adorm:
senyals ha vist d’aquesta antiga flama
la cega nit que es reconeix en mi.

Sobtadament, enllà de l’oblidança,
quelcom dins meu respon al seu ver nom.
L’antic soroll de les bleixants onades
cremava al fons amb unanimitat.

Véns de la son, darrera espurna amada,
púdic record que et vols morir tot sol,
que et vols morir, secret vestigi, cendra,
dins mi que et sóc, dins qui et va viure, foc,

cendra d’amor, adelerat silenci
on som sens fi, car no et sospita el temps.
Ma quietud per sempre més fugint-te
m’allunyaré de mi fins al retorn.
 
 

III

Desert de mi, remor de mar. Despulla
del musical encís d’un nom pregon,
m’escolte lluny. Per torres de silenci,
sentor de temps, i enllà de mi, remor

del teu bell nom, escuma de les hores,
fosc naixement de cecs enyors. Potser
l’evanescent memòria de l’alba
sap tot l’esforç amb què et sosté la nit,

quina dolor t’ajuda en la comesa
d’home investit de tristes veritats
que sabé un nom plogut damunt la terra,
damunt l’oblit, damunt l’antiga son.

Diré el teu nom, i de la llum als llavis
caurà, com un sol post, l’emmudiment
on va florir la perillosa dada,
l’exacte mot que t’anomena i ets.

Hereu del plany, recordaré un clos signe
que no em diu res d’aquella joia: una au
molt lleu sembrà de pau esquerpes hores.
Deia el seu nom la teua meua veu.
 
 

IV

Pregona llum. Les dotze. En dura terra
creix el meu cos a les palpentes, creix
l’absort batall que enllora l’aire enjondre,
batega el temps. Cap més record no em puny.

Dies i nits no em són altra habitança:
ple de migjorn tombeja el mut desig
que tinc de mi tot nu de no saber-me
desert tan pur que no m’hi cal morir.

Reclòs al vent de la propera tarda
m’ignora el mot que m’endevina el dany,
i no em sé dir. Collit pel temps, immòbil,
m’anomenà tot el crit de la mar.

Metall absent ferit de mort, guspira
d’un àlber lent, d’un calfred nemoral,
orgue del temps que sotjava llunys somnis,
ebri verger on he desat l’esguard.

Cendra d’amor, t’abrandarà el silenci
que et va a l’encalç dels llavis i la veu:
bes delirós d’enlluernada fosca
vindrà la mort, i no tindrà els teus ulls.
 
 

V

Però, jo et parle de la meua mort,
del déu que es mor en mi que em naix del somni
d’ésser fidel a l’últim cansament
de la tardor als mil·lenaris arbres.

Per tal de rebre nu més alta pluja
deixe, sens dol, amb lenta serenor,
damunt d’eixorcs camins vers llums estèrils,
caure la son de moribunds palaus.

Oblide el nom del meu més vell desig,
puix que em caldrà desésser molt encara,
ben prop del fosc ajornament del clam
que plora en mi la consirosa pedra.

No em reconec, ans ma foscor esquiva
la morta mà del temps que sóc. Demà
ple de records: sobtat per l’horabaixa,
se’m donarà el pregon secret que tem.

Cendra d’amor, se m’encendrà el silenci
d’aquell matí que el prim trinat de l’au
digué el meu nom i va comptar els segles
i em va delir, se m’encendrà la nit.
 
 

VI

Se m’encendran, les ones i les hores.
Aquella mar: el teu nom mai no dit.
Escrit als ulls amb tions en la fosca
com un sol crit eclipsat per la por.

Entaforat a les golfes amargues
on té el desig un refugi de brum
on emmudir on la nit creix esvelta
tristesa amunt des del pou de la son.

Allí la pols inclement se’m despulla
cada ponent d’arborats atzabons.
El tacte cec dels meus dits hi bleïa,
sal feta dol al llindar de la neu.

Cap mot no sap la moridora escuma
d’aquell escull. Maror de vol sorprés.
Sinó aquest foc. On les platges insomnes.
On els camins. Tot s’hi deixa morir,

cendra d’amor: paraula, mar, silenci.
Sinó aquest foc mai no resolt en crit.
I aquestos ulls on la fosca arrecera
la solitud on escric el teu nom.