Convalescència

Ed è il pensiero
della morte que, in fine, aiuta a vivere.
            Umberto  SABA

MATÍ ENCALMAT

Arribe tard a l’alba
del meu nocturn desig.

Cap barca ja no peix
la son tesa a la platja.

Era teu aquell rastre
que abaltia l’oneig?

Tota la mar respon
cremant-me la mirada.

Llunyanes ales blanques
diuen adéu. Adéu.

Conec la nit d’on vinc:
sé que m’espera encara.

MEMÒRIA DELS DIES
 

I

He vist encendre’s, lent,
i apagar-se, lentíssim,
aquest mur que unes mans
van donar als crepuscles.

I el fulgent batre d’ales
d’un extingit ocell
que em destria en l’oïda
memòria i oblit.

II

Seré l’ocell i el mur,
sense mans, sense ales,
terra i penombra: un mot
que obri i tanca silencis.
 
 
 
 
 
 
 
 
 

SI TORNAVA

Si tornava entre els meus,
no em reconeixerien.

Sóc només un estrany.
Com qui ve de molt lluny.

Si cridava el meu nom,
sonaria un silenci.

He callat tant de temps.
Com si no fos d’ací.

EMMUDIMENT
 

I

Sols per dir els teus llavis
repetia paraules:
recordava el teu rostre
com qui sap un camí.

No sospitava encara
que la flama sotmesa
pel teu enyor un dia
se m’encendria a mi.

II

De segle en segle vénen
caient, per la fondària
de l’avenc incessant
de la nit, aquests mots.

Cada estrella és el nom
d’un lloc inesgotable,
un vertigen d’oblit
vora el corrent nocturn.

SOL DESPRÉS DE LA FESTA

Convé saber-se runa
dreçant-se pedra a pedra.

Gaudir aquest vi nou,
l’ahir que ara comença.

Vetlar tota la nit,
sol després de la festa.

I cantar l’endemà
guanyat per la tristesa.

CELÍSTIA

Deixats caure com pluja
sent com callen els morts
deixats caure com morts.

Sent fosquejar una aigua
muda.
          Jo dec parlar
com una pedra oberta.

I callar, si gosava.
Tot açò m’entristeix.

Esvorells de silenci,
set de son: sense veu
diem adéu als núvols
que ens han deixat ací,
damunt la terra absorta.

PAISATGE

Faré d’aquesta casa
desolada una deu.

D’aquest incendi fosc
un aixopluc de cendra.

Rams de pluja adormida
d’aquest salze silent.

D’aquest pou ple de son
una torre profunda.

FATIGA DE SETEMBRE

Llampega lluny: m’estreny
la nit aquesta freda
lluor a la mirada,
perquè no l’abandone
dins el fràgil instant.

Però fuig el silenci
que un mot junyia, i plou.
I molta vida, abans
d’anomenar-la, mor.

CAP AL TARD

Que el crit se’m torne crit,
que la terra l’aculla.

Memòria vençuda,
no camí desaprés.

No còdol sinó pluja
la sang fesa dels llavis.

Que per viure més vida
no calga morir més.

XOP NU

Cel gris, alta nuesa
d’ertes branques: el vent
és una sola, tènue,
insistida paraula.

L’escolte lentament.

I volia dir lluny.
I alba deserta, i hora
d’arena cisellada.

MONÒLIT

I ets tu qui naix i mor
dins i fora de mi.

Fita insepulta, terra
pensada, pedra pura.

Com s’interromp al cor
de la llum el no-res.

LA VALL ESTREMIDA

Mire la penya del migdia i veig
com han passat totes les meues hores.

I així com, per ventura, m’acostava al teu si
—i no era que hi tornava, però què en sap el cor
si al fons de la calitja
la claror tremolosa de la calç
de les velles façanes
fa aquella escuma assolellada al peu
de la muntanya de les creus
i tot així se’m deixa anomenar—
ara amb enyor me n’allunye
sabent que sempre estic prop d’ací o lluny d’ací,

perquè enlloc els meus dies
no il·luminen aquella roca exacta.