Estrofa

 1 1 |      estantissa penombra ~de la casa tancada. ~
 2 3 |      en l’estança closa, ~en la llar afollada. ~
 3 4 |                              La queixa tremolosa de bronzes
 4 10|            1~S’avindrà en fi la pedra a rebre ~la teua son
 5 10|      en fi la pedra a rebre ~la teua son en la seua acostumada
 6 10|      a rebre ~la teua son en la seua acostumada quietud, ~
 7 10|     acollirà com un solc més la breu història del teu nom ~
 8 10|     el teu silenci. ~Dur com la mort serà el teu crit plantat
 9 10|    en terra, ~desarborat per la intempèrie que mai no ens
10 10| profund que et dóna a tastar la terra sempre ~delerosa de
11 11|   cor com una veu a l’oïda. ~La mort és la distància més
12 11|    veu a l’oïda. ~La mort és la distància més segura, ~però
13 11|       que resta sense dir en la paraula. ~M’escoltes perquè
14 11|    tu, de lluny ~t’acompanya la meua absència, com ~una
15 11|    els ulls. ~Que així parla la pedra a qui l’escolta, ~
16 11|    sent passar l’efímer ~com la llum d’un estel que s’apaga.
17 14|     ferides: sents l’avís ~i la tristor de l’húmer trencadís, ~
18 15|   massa fers ~t’han mossegat la candidesa. Ploren ~un poc
19 16|   encara a dins del cor, en ~la sola sang. Ho saben els
20 16|       Ho saben els carrers, ~la posta, el juny. Els poetes,