Estrofa

 1 10| desarborat per la intempèrie que mai no ens abandona ~del
 2 10|      l’oblit, ~el vi profund que et dóna a tastar la terra
 3 10|  sempre ~delerosa de vida ~i que algun dia parlarà també
 4 10|      en va, i això és tot el que sóc, ~tot el que espere
 5 10|      tot el que sóc, ~tot el que espere ser en el teu dia ~
 6 10|    espere ser en el teu dia ~que no és el dels meus ulls. ~
 7 10|     també els morts desitgem que se’ns estime. ~  ~  ~
 8 11|   també ens separa tot allò ~que resta sense dir en la paraula. ~
 9 11|    absència, com ~una mirada que ha perdut els ulls. ~Que
10 11|     que ha perdut els ulls. ~Que així parla la pedra a qui
11 11|       com la llum d’un estel que s’apaga. El seu temps ~no
12 11|       El seu temps ~no és el que crema les arrels i el tronc, ~
13 11|   les arrels i el tronc, ~el que crema les branques, el que
14 11|   que crema les branques, el que esberla ~com un llamp tremolós
15 12|    No m’agrada ~molestar els que dormen. Jo també ~tinc son,
16 12|    ja no beuen, ~sota un sol que no crema, una aigua que
17 12|      que no crema, una aigua que no canta.~~ ~