Estrofa
1 10 | 1~S’avindrà en fi la pedra
2 16 | poetes, quan moren. ~ ~1988~
3 11 | 2~Tot allò de què et parla
4 12 | 3. Coda~Jo cante així, en
5 10 | intempèrie que mai no ens abandona ~del tot en braços del no-res. ~
6 11 | lluny ~t’acompanya la meua absència, com ~una mirada que ha
7 10 | seua acostumada quietud, ~acollirà com un solc més la breu
8 11 | perquè no sóc tu, de lluny ~t’acompanya la meua absència, com ~una
9 10 | la teua son en la seua acostumada quietud, ~acollirà com un
10 15 | i anacoluts. Adverbis massa fers ~t’han mossegat
11 3 | estança closa, ~en la llar afollada. ~
12 3 | L’agonia de l’aire crema en l’estança
13 12 | així, en veu baixa. No m’agrada ~molestar els que dormen.
14 12 | un sol que no crema, una aigua que no canta.~~ ~
15 3 | L’agonia de l’aire crema en l’estança closa, ~
16 10 | Potser ho espere en va, i això és tot el que sóc, ~tot
17 6 | se m’esblaimen al fons del desésser insomnes ~
18 10 | delerosa de vida ~i que algun dia parlarà també per tu. ~
19 9 | desvalguda ~creixerà una altra mort deshabitada.~~ ~ ~ ~ ~ ~
20 12 | silenci ~bec tot sol on els altres ja no beuen, ~sota un sol
21 15 | i anacoluts. Adverbis massa fers ~t’
22 7 | paraules indemnes des l’angoixa ~de cada matinada. ~
23 [Título]| FESTA ANUAL~ ~
24 11 | la llum d’un estel que s’apaga. El seu temps ~no és el
25 5 | Tantes veus apagades, tantes hores difuntes, ~
26 13 | Potser, lluny de París, ~tot aquest dol se’t vestirà de gris ~
27 11 | no és el que crema les arrels i el tronc, ~el que crema
28 15 | candidesa. Ploren ~un poc arreu maragdes i llorers, ~
29 5 | hores difuntes, ~tanta son assolada ~
30 14 | tristor de l’húmer trencadís, ~atrafegat el pols d’escolopendres ~
31 10 | 1~S’avindrà en fi la pedra a rebre ~
32 14 | somrients ferides: sents l’avís ~i la tristor de l’húmer
33 12 | Coda~Jo cante així, en veu baixa. No m’agrada ~molestar els
34 12 | escolte, remugue i en silenci ~bec tot sol on els altres ja
35 12 | sol on els altres ja no beuen, ~sota un sol que no crema,
36 10 | ens abandona ~del tot en braços del no-res. ~Però encara
37 11 | tronc, ~el que crema les branques, el que esberla ~com un
38 10 | acollirà com un solc més la breu història del teu nom ~i
39 4 | La queixa tremolosa de bronzes tendres queia ~de tant en
40 7 | indemnes des l’angoixa ~de cada matinada. ~
41 12 | llum com una vaca cega, ~calle, escolte, remugue i en silenci ~
42 14 | de calzes morts vessant les seues
43 15 | fers ~t’han mossegat la candidesa. Ploren ~un poc arreu maragdes
44 6 | desésser insomnes ~amb una por cansada.
45 [Título]| CANT DE L’ENDEMÀ ~ ~
46 12 | crema, una aigua que no canta.~~ ~
47 12 | 3. Coda~Jo cante així, en veu baixa. No m’
48 11 | un llamp tremolós aquesta carn ~vençuda per l’enyor i l’
49 16 | sola sang. Ho saben els carrers, ~la posta, el juny. Els
50 1 | estantissa penombra ~de la casa tancada. ~
51 12 | orfe de llum com una vaca cega, ~calle, escolte, remugue
52 8 | em corre per les venes ~cendra desenganyada. ~
53 14 | morts vessant les seues cendres ~per somrients ferides:
54 10 | és massa tard. Però no és cert, ~també els morts desitgem
55 [Título]| EL TÚMUL DE CÉSAR VALLEJO~ ~
56 3 | aire crema en l’estança closa, ~en la llar afollada. ~
57 13 | vestirà de gris ~i et moriràs cobert de llunes tendres, ~
58 12 | 3. Coda~Jo cante així, en veu baixa.
59 8 | meu nom les recorda, i em corre per les venes ~cendra desenganyada. ~
60 9 | aquesta mort tan desvalguda ~creixerà una altra mort deshabitada.~~ ~ ~ ~ ~ ~
61 10 | com la mort serà el teu crit plantat en terra, ~desarborat
62 10 | tastar la terra sempre ~delerosa de vida ~i que algun dia
63 10 | el teu dia ~que no és el dels meus ulls. ~Diràs: ja és
64 7 | amb les paraules indemnes des l’angoixa ~de cada matinada. ~
65 10 | crit plantat en terra, ~desarborat per la intempèrie que mai
66 2 | mort amb espases ~de llum desconsolada. ~
67 8 | corre per les venes ~cendra desenganyada. ~
68 6 | m’esblaimen al fons del desésser insomnes ~amb una por cansada.
69 9 | creixerà una altra mort deshabitada.~~ ~ ~ ~ ~ ~
70 10 | és cert, ~també els morts desitgem que se’ns estime. ~ ~ ~
71 9 | I sobre aquesta mort tan desvalguda ~creixerà una altra mort
72 7 | Ho dic amb les paraules indemnes
73 5 | veus apagades, tantes hores difuntes, ~tanta son assolada ~
74 13 | Plou a París, dijous, potser divendres. ~Potser
75 16 | però tu et planys encara a dins del cor, en ~la sola sang.
76 11 | tot allò ~que resta sense dir en la paraula. ~M’escoltes
77 10 | no és el dels meus ulls. ~Diràs: ja és massa tard. Però
78 11 | a l’oïda. ~La mort és la distància més segura, ~però també
79 13 | a París, dijous, potser divendres. ~Potser no plou. Potser,
80 13 | lluny de París, ~tot aquest dol se’t vestirà de gris ~i
81 10 | oblit, ~el vi profund que et dóna a tastar la terra sempre ~
82 12 | agrada ~molestar els que dormen. Jo també ~tinc son, els
83 10 | escrit el teu silenci. ~Dur com la mort serà el teu
84 11 | dura i dura i sent passar l’efímer ~com la llum d’un estel
85 8 | El meu nom les recorda, i em corre per les venes ~cendra
86 [Título]| CANT DE L’ENDEMÀ ~ ~
87 11 | aquesta carn ~vençuda per l’enyor i l’esperança. ~ ~ ~
88 11 | crema les branques, el que esberla ~com un llamp tremolós aquesta
89 6 | se m’esblaimen al fons del desésser insomnes ~
90 14 | trencadís, ~atrafegat el pols d’escolopendres ~
91 11 | així parla la pedra a qui l’escolta, ~és dura i dura i sent
92 12 | com una vaca cega, ~calle, escolte, remugue i en silenci ~bec
93 11 | sense dir en la paraula. ~M’escoltes perquè no sóc tu, de lluny ~
94 10 | nom ~i sense nosa tindrà escrit el teu silenci. ~Dur com
95 2 | esquinçava somort un sol mort amb espases ~de llum desconsolada. ~
96 11 | vençuda per l’enyor i l’esperança. ~ ~ ~
97 2 | L’esquinçava somort un sol mort amb espases ~
98 3 | agonia de l’aire crema en l’estança closa, ~en la llar afollada. ~
99 1 | Com en somni recórrec l’estantissa penombra ~de la casa tancada. ~
100 11 | efímer ~com la llum d’un estel que s’apaga. El seu temps ~
101 10 | morts desitgem que se’ns estime. ~ ~ ~
102 14 | seues cendres ~per somrients ferides: sents l’avís ~i la tristor
103 15 | anacoluts. Adverbis massa fers ~t’han mossegat la candidesa.
104 [Título]| FESTA ANUAL~ ~
105 10 | 1~S’avindrà en fi la pedra a rebre ~la teua
106 6 | se m’esblaimen al fons del desésser insomnes ~amb
107 13 | aquest dol se’t vestirà de gris ~i et moriràs cobert de
108 11 | absència, com ~una mirada que ha perdut els ulls. ~Que així
109 15 | Adverbis massa fers ~t’han mossegat la candidesa. Ploren ~
110 10 | com un solc més la breu història del teu nom ~i sense nosa
111 5 | Tantes veus apagades, tantes hores difuntes, ~tanta son assolada ~
112 14 | avís ~i la tristor de l’húmer trencadís, ~atrafegat el
113 7 | Ho dic amb les paraules indemnes des l’angoixa ~de cada matinada. ~
114 11 | què et parla aquesta terra inerta ~ressona en el teu cor com
115 6 | esblaimen al fons del desésser insomnes ~amb una por cansada.
116 10 | terra, ~desarborat per la intempèrie que mai no ens abandona ~
117 16 | els carrers, ~la posta, el juny. Els poetes, quan moren. ~ ~
118 11 | el que esberla ~com un llamp tremolós aquesta carn ~vençuda
119 3 | l’estança closa, ~en la llar afollada. ~
120 15 | un poc arreu maragdes i llorers, ~
121 13 | i et moriràs cobert de llunes tendres, ~
122 10 | desarborat per la intempèrie que mai no ens abandona ~del tot
123 15 | candidesa. Ploren ~un poc arreu maragdes i llorers, ~
124 7 | indemnes des l’angoixa ~de cada matinada. ~
125 8 | El meu nom les recorda, i em corre
126 11 | de lluny ~t’acompanya la meua absència, com ~una mirada
127 10 | teu dia ~que no és el dels meus ulls. ~Diràs: ja és massa
128 11 | meua absència, com ~una mirada que ha perdut els ulls. ~
129 12 | veu baixa. No m’agrada ~molestar els que dormen. Jo també ~
130 16 | el juny. Els poetes, quan moren. ~ ~1988~
131 13 | t vestirà de gris ~i et moriràs cobert de llunes tendres, ~
132 15 | Adverbis massa fers ~t’han mossegat la candidesa. Ploren ~un
133 10 | abandona ~del tot en braços del no-res. ~Però encara no saps el
134 10 | història del teu nom ~i sense nosa tindrà escrit el teu silenci. ~
135 10 | els morts desitgem que se’ns estime. ~ ~ ~
136 10 | encara no saps el sabor de l’oblit, ~el vi profund que et dóna
137 11 | teu cor com una veu a l’oïda. ~La mort és la distància
138 12 | en silenci ~bec tot sol on els altres ja no beuen, ~
139 12 | tanquen tot sovint, ~i, orfe de llum com una vaca cega, ~
140 11 | que resta sense dir en la paraula. ~M’escoltes perquè no sóc
141 7 | Ho dic amb les paraules indemnes des l’angoixa ~
142 10 | de vida ~i que algun dia parlarà també per tu. ~Potser ho
143 11 | és dura i dura i sent passar l’efímer ~com la llum d’
144 4 | queia ~de tant en tant, pausada. ~
145 1 | somni recórrec l’estantissa penombra ~de la casa tancada. ~
146 11 | com ~una mirada que ha perdut els ulls. ~Que així parla
147 11 | la paraula. ~M’escoltes perquè no sóc tu, de lluny ~t’acompanya
148 10 | la mort serà el teu crit plantat en terra, ~desarborat per
149 16 | però tu et planys encara a dins del cor, en ~
150 15 | han mossegat la candidesa. Ploren ~un poc arreu maragdes i
151 15 | la candidesa. Ploren ~un poc arreu maragdes i llorers, ~
152 16 | la posta, el juny. Els poetes, quan moren. ~ ~1988~
153 14 | trencadís, ~atrafegat el pols d’escolopendres ~
154 6 | desésser insomnes ~amb una por cansada.
155 16 | Ho saben els carrers, ~la posta, el juny. Els poetes, quan
156 10 | sabor de l’oblit, ~el vi profund que et dóna a tastar la
157 16 | posta, el juny. Els poetes, quan moren. ~ ~1988~
158 11 | 2~Tot allò de què et parla aquesta terra inerta ~
159 4 | tremolosa de bronzes tendres queia ~de tant en tant, pausada. ~
160 4 | La queixa tremolosa de bronzes tendres
161 11 | Que així parla la pedra a qui l’escolta, ~és dura i dura
162 10 | son en la seua acostumada quietud, ~acollirà com un solc més
163 10 | avindrà en fi la pedra a rebre ~la teua son en la seua
164 8 | El meu nom les recorda, i em corre per les venes ~
165 1 | Com en somni recórrec l’estantissa penombra ~de
166 12 | vaca cega, ~calle, escolte, remugue i en silenci ~bec tot sol
167 11 | parla aquesta terra inerta ~ressona en el teu cor com una veu
168 11 | ens separa tot allò ~que resta sense dir en la paraula. ~
169 16 | cor, en ~la sola sang. Ho saben els carrers, ~la posta,
170 10 | Però encara no saps el sabor de l’oblit, ~el vi profund
171 16 | dins del cor, en ~la sola sang. Ho saben els carrers, ~
172 10 | no-res. ~Però encara no saps el sabor de l’oblit, ~el
173 11 | mort és la distància més segura, ~però també ens separa
174 10 | et dóna a tastar la terra sempre ~delerosa de vida ~i que
175 11 | escolta, ~és dura i dura i sent passar l’efímer ~com la
176 14 | per somrients ferides: sents l’avís ~i la tristor de
177 11 | segura, ~però també ens separa tot allò ~que resta sense
178 10 | sóc, ~tot el que espere ser en el teu dia ~que no és
179 10 | silenci. ~Dur com la mort serà el teu crit plantat en terra, ~
180 11 | un estel que s’apaga. El seu temps ~no és el que crema
181 10 | rebre ~la teua son en la seua acostumada quietud, ~acollirà
182 14 | calzes morts vessant les seues cendres ~per somrients ferides:
183 9 | I sobre aquesta mort tan desvalguda ~
184 16 | encara a dins del cor, en ~la sola sang. Ho saben els carrers, ~
185 10 | quietud, ~acollirà com un solc més la breu història del
186 1 | Com en somni recórrec l’estantissa penombra ~
187 2 | L’esquinçava somort un sol mort amb espases ~
188 14 | vessant les seues cendres ~per somrients ferides: sents l’avís ~i
189 12 | els altres ja no beuen, ~sota un sol que no crema, una
190 12 | els ulls se’m tanquen tot sovint, ~i, orfe de llum com una
191 9 | I sobre aquesta mort tan desvalguda ~creixerà una
192 1 | estantissa penombra ~de la casa tancada. ~
193 12 | tinc son, els ulls se’m tanquen tot sovint, ~i, orfe de
194 5 | tantes hores difuntes, ~tanta son assolada ~
195 10 | ulls. ~Diràs: ja és massa tard. Però no és cert, ~també
196 10 | vi profund que et dóna a tastar la terra sempre ~delerosa
197 11 | estel que s’apaga. El seu temps ~no és el que crema les
198 10 | fi la pedra a rebre ~la teua son en la seua acostumada
199 12 | els que dormen. Jo també ~tinc son, els ulls se’m tanquen
200 10 | del teu nom ~i sense nosa tindrà escrit el teu silenci. ~
201 11 | que esberla ~com un llamp tremolós aquesta carn ~vençuda per
202 4 | La queixa tremolosa de bronzes tendres queia ~
203 14 | i la tristor de l’húmer trencadís, ~atrafegat el pols d’escolopendres ~
204 14 | ferides: sents l’avís ~i la tristor de l’húmer trencadís, ~atrafegat
205 11 | que crema les arrels i el tronc, ~el que crema les branques,
206 [Título]| EL TÚMUL DE CÉSAR VALLEJO~ ~
207 10 | tu. ~Potser ho espere en va, i això és tot el que sóc, ~
208 12 | i, orfe de llum com una vaca cega, ~calle, escolte, remugue
209 [Título]| EL TÚMUL DE CÉSAR VALLEJO~ ~
210 11 | llamp tremolós aquesta carn ~vençuda per l’enyor i l’esperança. ~ ~ ~
211 8 | recorda, i em corre per les venes ~cendra desenganyada. ~
212 14 | de calzes morts vessant les seues cendres ~per somrients
213 13 | París, ~tot aquest dol se’t vestirà de gris ~i et moriràs cobert
214 5 | Tantes veus apagades, tantes hores difuntes, ~
215 10 | el sabor de l’oblit, ~el vi profund que et dóna a tastar
216 10 | terra sempre ~delerosa de vida ~i que algun dia parlarà
|