FESTA ANUAL

Com en somni recórrec l’estantissa penombra
de la casa tancada.

L’esquinçava somort un sol mort amb espases
de llum desconsolada.

L’agonia de l’aire crema en l’estança closa,
en la llar afollada.

La queixa tremolosa de bronzes tendres queia
de tant en tant, pausada.

Tantes veus apagades, tantes hores difuntes,
tanta son assolada

se m’esblaimen al fons del desésser insomnes
amb una por cansada.

Ho dic amb les paraules indemnes des l’angoixa
de cada matinada.

El meu nom les recorda, i em corre per les venes
cendra desenganyada.

I sobre aquesta mort tan desvalguda
creixerà una altra mort deshabitada.