EL TÚMUL DE CÉSAR VALLEJO

Plou a París, dijous, potser divendres.
Potser no plou. Potser, lluny de París,
tot aquest dol se’t vestirà de gris
i et moriràs cobert de llunes tendres,

de calzes morts vessant les seues cendres
per somrients ferides: sents l’avís
i la tristor de l’húmer trencadís,
atrafegat el pols d’escolopendres

i anacoluts. Adverbis massa fers
t’han mossegat la candidesa. Ploren
un poc arreu maragdes i llorers,

però tu et planys encara a dins del cor, en
la sola sang. Ho saben els carrers,
la posta, el juny. Els poetes, quan moren.
 

1988