CANT DE L’ENDEMÀ
 

1

S’avindrà en fi la pedra a rebre
la teua son en la seua acostumada quietud,
acollirà com un solc més la breu història del teu nom
i sense nosa tindrà escrit el teu silenci.
Dur com la mort serà el teu crit plantat en terra,
desarborat per la intempèrie que mai no ens abandona
del tot en braços del no-res.
Però encara no saps el sabor de l’oblit,
el vi profund que et dóna a tastar la terra sempre
delerosa de vida
i que algun dia parlarà també per tu.
Potser ho espere en va, i això és tot el que sóc,
tot el que espere ser en el teu dia
que no és el dels meus ulls.
Diràs: ja és massa tard. Però no és cert,
també els morts desitgem que se’ns estime.
 
 

2

Tot allò de què et parla aquesta terra inerta
ressona en el teu cor com una veu a l’oïda.
La mort és la distància més segura,
però també ens separa tot allò
que resta sense dir en la paraula.
M’escoltes perquè no sóc tu, de lluny
t’acompanya la meua absència, com
una mirada que ha perdut els ulls.
Que així parla la pedra a qui l’escolta,
és dura i dura i sent passar l’efímer
com la llum d’un estel que s’apaga. El seu temps
no és el que crema les arrels i el tronc,
el que crema les branques, el que esberla
com un llamp tremolós aquesta carn
vençuda per l’enyor i l’esperança.
 
 

3.  Coda

Jo cante així, en veu baixa. No m’agrada
molestar els que dormen. Jo també
tinc son, els ulls se’m tanquen tot sovint,
i, orfe de llum com una vaca cega,
calle, escolte, remugue i en silenci
bec tot sol on els altres ja no beuen,
sota un sol que no crema, una aigua que no canta.