TURBA

Treball! Pa!
Treball! Pa!
Ve la turba, la turba!
Com mosques espantades
s’envolen d’ella pedres.
Pedram enlaire espurna,
com el qui obri els ulls
colpejat per un ferro.
La turba,
bosc immens que s’avança,
si s’atura, té arrels de sang.
Plantes, palmells de terra fèrtil.
Cent mil muntanyes, el seu pa,
ni hi cabria com boira la beguda
i, amb tantes boires com cobreixen monts,
la turba no té pa.

Gitada està com la pasta del pa,
s’agita, s’infla,
la turba.
Espessa cèl·lula primària,
desplega les antenes inflades,
s’estira, es divideix com una ameba,
i retrau els seus altres tentacles.

Món, t’engoleix la turba!
Del seu nas foragita nuvolades,
les seues dents picades
són corbat carreró d’inquilinats.
Malda per prendre, estira el braç quant pot
vers granja, fàbrica, garbera,
jornada de set hores,
l’Óssa Major, les Plèiades,
el pou d’aigua abundant en la planura – –

Suats, encorbats pares meus,
dolces i flaques noies meues
la turba.
Tot al voltant, canons fumosos.
La palleta destorba el riu, –
però, mireu, ja el corrent l’arrossega!
i també s’enduu els bancs,
els autos, les gàbies,
els cascos, els cavalls,
les espases en alt – –

Oh!
Tota la resta és en va,
regatar, maleir, les paraules, el silenci!
Ella és
la construcció i el constructor,
el sostre dalt i baix els fonaments,
l’obrer de vila, el projectista – –
Visca els obrers, els camperols,
no els llastima l’astúcia burgesa,
trepitjada per un milió de peus, –
au! turba, avant! avant!