|
NIT
SUBURBIAL
La llum alça la seua
xarxa
lentament des del pati
interior;
com el fossat al fons
de l’aigua,
la nostra cuina ja està
plena de penombra.
Silenci, – – gairebé
es dreça, feixuc,
i s’arrossega, el
raspall de fregar;
damunt d’ell, un
trosset de barandat
medita si restar-hi o
si desprendre’s.
I en draps greixosos
al cel
es deté, sospira la
nit;
s’asseu a la vora de la
ciutat.
Enfila vacil·lant a través de la plaça;
encén un poc de lluna perquè hi creme.
Les fàbriques s’eleven
com runes,
però a dins
encara s’hi prepara una
foscor més densa,
pedestal del silenci.
I
a les finestres de les filatures
descendeix en un feix
el raig de lluna,
la llum suau de la lluna és el fil
en els solcs dels telers,
i fins al dematí, mentre cessa el treball,
les màquines teixeixen a disgust
els somnis sedosos de les teixidores.
I
més ellà, com un cementeri amb arcades,
fàbriques de ferro, de ciment, de grampons.
Ressonants criptes familiars.
Aquestos tallers guarden el secret
d’una lúgubre resurrecció.
Un gat arrapinya la tanca
i el vigilant supersticiós
hi veu fantasmes, ràpids senyals de llum, –
les dinamos de lloms d’insecte
lluen fredament.
Xiulit
de tren.
La
humitat palpenteja en la penombra,
en el fullam de l’arbre derribat,
i fa més feixuga
la pols del camí.
Al camí, un policia, un obrer parlant sol.
Qualque company s’esmuny
amb unes octavilles.
Cap endavant ensuma com un gos,
endreça les orelles com un gat cap arrere;
cada fanal li és un tomb.
La boca de la taverna
vomita una llum estantissa,
la finestra perboca un
toll;
a dins, s’hi balanceja
un llum ofegat,
només hi vetla un
jornaler.
El taverner somnoleja,
bleixant,
ell li mostra les dents
a la paret,
la seua pena puja bullint
per les escales,
plora. Aclama la
revolució.
Com metall enfredat,
rígides són
les cruixidores aigües.
Corre el vent com un
gos errant,
la gran llengua
penjant-li, tocant l’aigua,
i engoleix aigua.
Matalafs de palla, com
rais,
naden silenciosos amb
el corrent nocturn – –
El magatzem és una
barcassa encallada,
la fundició és una
xalana de ferro
i el buidador somia un
nadó roig
en els motles
metàl·lics.
Tot
és humit, tot és feixuc.
El llapó dibuixa el mapa
dels països de la misèria.
I allà pels camps erms,
parracs en les esparracades brosses,
i paper. Com
voldria arrossegar-se! S’estremeix
i no té força per a
moure...
Imatge del teu vent
humit, apegalós,
és l’onejar de llençols
bruts,
oh nit!
Penges del cel, com
esfilagarsada
percala d’una corda, i
de la vida
la tristor, oh nit!
Nit dels pobres! Sigues
el meu carbó,
fumeja ací al meu cor,
fon el ferro dins mi,
sòlida enclusa que no
es trenca,
mall que llampega
ressonant,
– una espasa brunzent
per a la victòria,
oh nit!
És
greu la nit, és feixuga la nit.
M’adormiré jo també, doncs, germans.
Que el patiment no ens pese en l’ànima.
Que els insectes no ens piquen el cos.
|