NIT SUBURBIAL

La llum alça la seua xarxa
lentament des del pati interior;
com el fossat al fons de l’aigua,
la nostra cuina ja està plena de penombra.

Silenci, – – gairebé es dreça, feixuc,
i s’arrossega, el raspall de fregar;
damunt d’ell, un trosset de barandat
medita si restar-hi o si desprendre’s.

I en draps greixosos al cel
es deté, sospira la nit;
s’asseu a la vora de la ciutat.
Enfila vacil·lant a través de la plaça;
encén un poc de lluna perquè hi creme.

Les fàbriques s’eleven
com runes,
però a dins
encara s’hi prepara una foscor més densa,
pedestal del silenci.

I a les finestres de les filatures
descendeix en un feix
el raig de lluna,
la llum suau de la lluna és el fil
en els solcs dels telers,
i fins al dematí, mentre cessa el treball,
les màquines teixeixen a disgust
els somnis sedosos de les teixidores.

I més ellà, com un cementeri amb arcades,
fàbriques de ferro, de ciment, de grampons.
Ressonants criptes familiars.
Aquestos tallers guarden el secret
d’una lúgubre resurrecció.
Un gat arrapinya la tanca
i el vigilant supersticiós
hi veu fantasmes, ràpids senyals de llum, –
les dinamos de lloms d’insecte
lluen fredament.

Xiulit de tren.

La humitat palpenteja en la penombra,
en el fullam de l’arbre derribat,
i fa més feixuga
la pols del camí.
Al camí, un policia, un obrer parlant sol.
Qualque company s’esmuny
amb unes octavilles.
Cap endavant ensuma com un gos,
endreça les orelles com un gat cap arrere;
cada fanal li és un tomb.

La boca de la taverna vomita una llum estantissa,
la finestra perboca un toll;
a dins, s’hi balanceja un llum ofegat,
només hi vetla un jornaler.
El taverner somnoleja, bleixant,
ell li mostra les dents a la paret,
la seua pena puja bullint per les escales,
plora. Aclama la revolució.

Com metall enfredat, rígides són
les cruixidores aigües.
Corre el vent com un gos errant,
la gran llengua penjant-li, tocant l’aigua,
i engoleix aigua.

Matalafs de palla, com rais,
naden silenciosos amb el corrent nocturn – –

El magatzem és una barcassa encallada,
la fundició és una xalana de ferro
i el buidador somia un nadó roig
en els motles metàl·lics.

Tot és humit, tot és feixuc.
El llapó dibuixa el mapa
dels països de la misèria.
I allà pels camps erms,
parracs en les esparracades brosses,
i paper. Com voldria arrossegar-se! S’estremeix
i no té força per a moure...

Imatge del teu vent humit, apegalós,
és l’onejar de llençols bruts,
oh nit!
Penges del cel, com esfilagarsada
percala d’una corda, i de la vida
la tristor, oh nit!
Nit dels pobres! Sigues el meu carbó,
fumeja ací al meu cor,
fon el ferro dins mi,
sòlida enclusa que no es trenca,
mall que llampega ressonant,
– una espasa brunzent per a la victòria,
oh nit!

És greu la nit, és feixuga la nit.
M’adormiré jo també, doncs, germans.
Que el patiment no ens pese en l’ànima.
Que els insectes no ens piquen el cos.