JUDIT

Despulla els arbres la tardor, comença el fred,
           ja cal encendre el foc.
Arrossegues l’estufa, la trasllades tu sola,
           com en el temps

dels freds passats, quan encara els meus braços, estimada,
           no t’havien premut,
quan no hi havia renys entre els dos i jo encara
           no em sentia sens tu.

Ara és la nit més llarga i silenciosa, el món
           més gran i perillós.
Si cuses, no apedaces ja la nostra flassada compartida,
           feta esquinçalls i pols.

Cremen fredes estrelles entre brancatges d’arbres nus.
           Medites encara? Adorm-te,
jo també dorm tot sol. Arrupeix-te
           i no em tingues enuig.