ARS POETICA

Sóc poeta – com pot en si mateixa
interessar-me a mi la poesia?
No tindria cap gràcia que l’estrella
del riu nocturn s’enlairàs cap al cel.

El temps se’n va fluint a poc a poc,
no estic suspés de la llet de les faules,
car bec a grans glopades món real
amb cel escumejant al capdamunt.

La deu és bella – capbussar-s’hi tot!
Mentre s’abracen calma i tremolor,
entre l’escuma, graciosa naix
una assenyada conversació.

Què m’importen a mi els altres poetes?
Que s’embruten fins el mateix pitram
i facen com que estan embriagats
d’imatges confegides i d’alcohol.

Jo deixe enrere aquesta taverna del present,
fins a la raó vaig, i més enllà!
Amb la meua ment lliure no fingesc
roïnament ser un ximple servil.

Menja tu, beu, fes abraçades, dorm!
Amida’t tu amb l’univers sencer!
Ni encara remugant no serviré
cap poder envilit, mutilador.

No faig pactes – deixeu-me ser feliç!
Altrament, m’humilia qualsevol
i em senyalen amb taques vermelloses,
la febre m’absorbeix la meua saba.

Jo no em tape la boca litigant.
Li presente al saber la meua queixa.
El segle m’hi contempla, protector:
el camperol, tot llaurant, pensa en mi;

el cos de l’obrer em pressent
entre dos moviments inflexibles;
per mi espera, en la porta d’un cinema,
al vespre, el jovencell mal abillat.

I allí on batallons de malfactors
van contra els meus poemes en columna,
allí s’engeguen els tancs fraternals
per metrallar els meus rims tot arreu.

Açò dic jo: l’home encara no és gran.
Però s’ho pensa, immoderat com és.
Que no el perden de vista, ni son pare
ni sa mare: l’amor i la raó!