RESSURT EN EL CORRENT

Esglaia’m, Déu,
em cal la teua ira.
Ressurt en el corrent
i que el curs del no-res no t’arrossegue.

Jo, que tombe guitat per un cavall
fins gairebé confondre’m amb la pols,
jugue amb els ganivets de tan grans sofriments
que el cor de l’home no pot suportar-los.

Sóc inflamable, i com el sol
he donat tanta flama –pren-la!
Digues-me a crits que no puc fer això!
Colpeja amb el teu llamp la meua mà.

Que la teua venjança, o bé la teua gràcia,
m’alliçonen a colps: pecat és la innocència!
Car ser com sóc tan càndid
em crema més que infern.

Si estic sol en el llit, voltege com un mos
dels mars tempestuosos d’escumejant saliva.
Sóc ja ardit per a tot;
res, però, té sentit.

Si tu no m’apallisses,
m’aguantaré l’alé per a matar-me
i així m’enfrontaré a la teua absència,
tu, que tens rostre humà!