PER FI HE TROBAT LA MEUA PÀTRIA

Doncs bé, per fi he trobat la meua pàtria,
la meua terra, on sense equivocar-se
escriuria el meu nom damunt de mi
l’enterrador que m’hagués d’enterrar.

La terra em rep com una vidriola.
Ja no calen (que n’és, de lamentable!)
aquells quatre o cinc rals
que ens queden de la guerra.

Ni aquell anell de ferro on fou gravada
tanta bellesa: terra, dret, món nou.
– La nostra llei encara és llei de guerra
i encara són més bells els anells d’or.

Vaig estar sol durant un temps molt llarg.
Però després se m’acostaren molts.
Ets sol, em repetien; malgrat que
jo hauria volgut de cor acompanyar-los.

Així he viscut, així he viscut debades.
Jo mateix ho comprove; però ara
sé que també la meua mort és vana.
Es van riure de mi com d’un pallasso.

Des que vaig nàixer, he volgut estar
en el meu lloc, enmig de la tempesta.
Ridícul és que jo no haja fet mai
més mal del que m’han fet a mi mateix.

Bella és la primavera i bell l’estiu,
però més la tardor, i encara més
l’hivern, per a qui espera llar, família,
definitivament sols per als altres.