A LA VORA DE LA CIUTAT

A la vora de la ciutat, on visc,
quan s’esfondra el crepuscle
vola la sutja amb blanes ales
com petits rats-penats,
i va sedimentant-s’hi com el guano
fort, gros.

Així s’incrusta en les ànimes nostres aquest temps.
I com espessos draps
de pesants pluges
renten la deformada coberta de llanda –
del nostre cor esborra vanament la tristor
allò que va petrificant-s’hi.

Ni que la sang ho rentàs – som així.
Gent nova, eixam d’una altra espècie.
Pronunciem el mot altrament, el cabell
se’ns adhereix al cap d’altra manera.
Ni déu ni la ment, sinó
el carbó, el ferro i el petroli,

la matèria real ens ha creat
tot llançant-nos bullents i violents
dins els motles d’aquesta
societat horrible,
perquè responguem de la humanitat
en l’etern sòl.

Després de clergues, soldats, burgesos,
així hem esdevingut per fi nosaltres
fidels escoltadors de les lleis;
per això és que en nosaltres el sentit
de tota obra humana brunz
com una viola.

Des que es va formar
el sistema solar,
bé que el passat és molt,
mai tanta gent no destruïa l’indestructible:
fam, armes, fanatisme i còlera
devastaren les nostres habitances.

Cap futur vencedor
no s’havia vist mai tan humiliat
com ens haveu humiliat vosaltres
sota les estrelles:
abaixàrem l’esguard cap a terra. El secret
guardat en la terra s’ha obert.

Mireu com ha esdevingut una fera
la màquina fidel!
Fràgils pobles cruixen
com el prim gel d’un toll,
quan salta, l’arrebossat de les ciutats
es desprén, i tombeja el cel.

¿Qui domarà –potser el terratinent?–
el gos salvatge del pastor?
Sa infància és la nostra. La màquina
es crià entre nosaltres.
És un animal mans. Hala, crideu-la!
Nosaltres en sabem el nom.

I ja veiem que aviat
tots caureu de genolls
resant-li, a qui tan sols
és possessió vostra.
Ella, però, només s’inclina a qui
li ha donat a menjar...

Heu-nos ací, desconfiats i units,
els fills de la matèria.
Alceu el nostre cor! Pertany
a qui l’alça.
Només pot posseir aqueixa força
qui és ple de nosaltres.

Amunt el cor, per damunt dels tallers!
Un cor tan gran i tan cobert de sutja,
només l’ha vist-sentit qui ha esguardat el sol
tot ofegant-se en el seu propi fum,
qui ha escoltat com bategaven
les fondes galeries de la terra!

Amunt, amunt!... A l’entorn d’aquesta terra dividida
la tanca plora, es mareja i trontolla
al buf del nostre alé,
tal com quan es desferma la tempesta.
Bufem-hi! Amunt el cor,
que hi fumege, allà dalt!

Fins quan s’aclaresca
la nostra meravellosa capacitat, l’ordre
amb què la ment concep
la infinitud finida,
les forces de producció per fora i els
instints per dins...

A la vora de la ciutat xiscla aquesta cançó.
El poeta, el parent,
mira, mira només, com cau, només com cau, la
tova, l’espessa sutja,
i va sedimentant-s’hi com el guano
fort, gros.

El poeta – la paraula grinyola en els seus llavis,
però ell (enginyer
de les meravelles del món donat),
preveu el futur conscient
i construeix dins d’ell mateix, tal com després
vosaltres fora, l’harmonia.