ODA

1

Assegut en un cingle reverberant estic.
Vola suau la brisa
del jove estiu, com la calfor
d’un dolç sopar.
Acostume el meu cor al silenci.
No és tan difícil –
allò que s’ha perdut es congrega entorn meu,
el meu cap ara es vincla, i em penja
la mà.

Contemple la crinera de muntanyes –
la flama del teu front
brilla en totes les fulles.
En el camí, ningú, ningú,
mire la teua falda
flamejar en el vent.
Sota els fràgils fullams
els teus cabells tremolen fugissers,
vibren, tous, un instant els teus pits i
– mentrestant corre el rierol Szinva –
veig rajar altra volta
als codolets blancs i redons,
les teues dents, el riure encisador.
 
 

2

Oh com t’estime, a tu
que has assolit de fer parlar alhora
la intrigant solitud que està teixint
la seua trama als fondos plecs del cor
i l’univers sencer.
Tu, com la cataracta fuig del propi soroll,
m’abandones i corres silenciosament,
mentre jo, enmig dels cims de ma vida,
prop de la llunyania, cante, xiscle,
tot topetant amb la terra i el cel,
que t’estime, dolça madrastra meua!
 
 

3

T’estime com un nen vol a sa mare,
com l’avenc en silenci s’estima la fondària,
t’estime com les sales volen llum,
com l’esperit el foc i els cossos el descans!
T’estime així com els mortals s’estimen
la vida, fins que es moren.

Els teus gestos, els teus somriures, els teus mots,
els acullc com acull la terra allò que cau.
Els meus instints, com àcids en metall,
t’han gravat en la meua ment,
i allí tu, bella, amada imatge,
omplis amb el teu ser tot l’essencial.

Els instants passen, sorollosos;
en l’oïda em romans, callada, tu.
Les estrelles es cremen i cauen;
tu, en canvi, t’aturares als meus ulls.
El teu sabor, com el silenci en una gruta,
dins de la meua boca suspés en la fredor,
i la mà teua sobre el got d’aigua,
amb les venes tan fines,
de tant en tant evoque.
 
 

4

Oh, quina matèria sóc jo
que la teua mirada em talla i em transforma?
Quina llum i quina ànima,
quin fenomen d’espant,
que pel mig de la boira del no-res puc recórrer
els paisatges sinuosos i fèrtils del teu cos?

I, com el verb en una ment oberta,
puc descendir jo als teus misteris!...

El teu rec arterial, com els rosers,
tremola incessantment.
Ell condueix l’etern corrent, per tal
que broten flors d’amor en el teu rostre
i la teua matriu faça un fruit beneït.
El sòl sensible del teu ventre
és brodat de menudes
arrels, de fils finíssims
que es nuguen i es desnuguen –
perquè les cèl·lules dels teus humors en reculguen l’eixam
i els bells arbusts dels teus pulmons frondosos
canten les seues pròpies glòries!
Benauradament passa la matèria eterna
a través del teu cos, pels túnels dels teus intestins,
i l’escòria rep una vida complida
en els pous ardorosos dels teus ronyons fervents!

S’aixequen ondulants turons en tu,
en tu titil·len constel·lacions,
llacs s’estremeixen, fàbriques treballen,
formiguegen munions d’éssers vivents,
l’insecte,
l’alga,
la bondat i la crueltat;
brilla un sol, s’ennuvola una aurora boreal –
en la teua substància es mou erràtica
la inconscient eternitat.
 
 

5

Com coàguls de sang,
cauen vers tu
aquestos mots.
Quequeja l’existència,
només la llei és un discurs diàfan.
Els meus laboriosos òrgans, que dia a dia
em donen nova vida, ja es preparen
a emmudir per a sempre.

Però tots clamaran fins llavors –
Escollida d’entre la multitud
de milers de milions d’éssers humans,
tu, única, bressol
suau, robusta tomba, tàlem viu,
acull-me en tu!...

(Que és alt el cel, a l’alba!
En els seus minerals lluen exèrcits.
El gran fulgor enlluerna els meus ulls.
Bé sé que estic perdut.
Sent grinyolar i batre damunt meu
el meu cor.)
 
 

6
(Cançó afegida)

(Se m’enduu el tren, i seguesc els teus passos,
potser avui mateix et trobaré,
potser el meu ardent rostre s’enfredarà,
potser em diràs suaument:

L’aigua està tèbia, ja pots prendre el bany!
Tin la tovalla, eixuga’t!
La carn s’està fregint, et calmarà la gana!
On jo m’estenc, allí tens el teu llit.)