Amunt, hongarés, la pàtria t’implora.
Ara o mai! Amunt, que ja ha arribat l’hora!
Volem ser un poble d’esclaus, o un de lliure?
Toca a fer la tria de com volem viure!
Al Déu dels hongaresos,
li jurem
que el ferro que ens té presos
trencarem!

Com a esclaus encara vivim condemnats.
En les seues tombes, els avantpassats
es revolten: lliures van viure i morir
i en la terra esclava no poden dormir.
Al Déu dels hongaresos,
li jurem
que el ferro que ens té presos
trencarem!

Maleïts aquells qui, quan la pàtria els crida,
no donen per ella, si cal, fins la vida;
aquells qui, la vida, se l’estimen més
que el sagrat honor del poble hongarés.
Al Déu dels hongaresos,
li jurem
que el ferro que ens té presos
trencarem!

No la vil cadena, l’espasa lluent
fa brillar el braç que la branda al vent.
Poble meu, cadena dus al coll penjada;
vella espasa nostra, on jaus amagada?
Al Déu dels hongaresos,
li jurem
que el ferro que ens té presos
trencarem!

Dir-nos hongaresos de bell nou serà 
digne de la fama que antany ens honrà;
la infàmia de segles del jou que hem patit,
haurem de rentar-la a força de pit!
Al Déu dels hongaresos,
li jurem
que el ferro que ens té presos
trencarem!

Davant dels sepulcres on vindran els nostres
néts a recordar-nos, elevant els rostres
cap al cel, diran en oració
els noms dels seus avis, plens d’emoció.
Al Déu dels hongaresos,
li jurem
que el ferro que ens té presos
trencarem!

                                                               15 març 1848