Ella dorm, i en lliscar els plecs del cobertor
descobreixen la forma del seu cos transparent.
Viuen en ella el flux i el reflux de la mar
i el seu cos, com la mar, es manté dins la llum.

Com la mar, al seu cos tranquil i tremolós
s’apleguen les remors més tènues del dia,
i quan la consciència se submergeix més fonda
toca l’eternitat amb una ala del son.

Ella dorm, com planeta que reposa dins l’èter
figurat pel seu llit. Qui sap quantes vegades
ha girat en el cercle de gravitacions

del son inexplorable que no es pot amidar.
Ella ompli un minut de l’univers errant
amb el secret tan pur que batega al seu cos.