ESTRENA DEL MÓN

  A Pablo Picasso

Captiva de la plana, agonitzant orada,
La llum damunt de tu s’amaga, mira el cel:
Ell ha tancat els ulls per posar-se al teu somni,
T’ha tancat el vestit per rompre’t les cadenes.

Davant les rodes ben subjectes
Un ventall fa una riallada.
Als traïdors filats de l’herba
Els camins perden llur reflex.

¿No pots doncs prendre les onades
De què les barques són ametles
Al teu palmell càlid, manyac,
O al cap, entre els tirabuixons?

No pots tu prendre les estrelles?
Esquarterada, t’hi assembles,
Habites en llur niu de foc
I el teu fulgor se’n multiplica.

De l’alba emmordassada vol brotar un sol crit,
Un sol giravoltant brilla sota l’escorça.
S’instal·larà damunt de tes parpelles closes.
Oh suau, quan tu dorms, la nit es mescla al dia.