JOAN MIRÓ

Sol de presa presoner del meu cap,
Endus-te el puig, endus-te el bosc.
El cel és més bell que mai.
Les libèl·lules dels raïms
Li donen formes precises
Que jo dissipe amb un gest.

Núvols del primer dia,
Núvols insensibles i que res no autoritza,
Llurs llavors cremen
Als focs de palla dels meus esguards.

A la fi, per a cobrir-se d’una alba
Caldrà que el cel siga tan pur com la nit.