LA DE SEMPRE, TOTA

Si jo us dic: «ho he abandonat tot»
És perquè ella no és pas la del meu cos,
Mai no me n’he gloriejat,
No és veritat
I la boira de fons per on em moc
No sap mai si he passat.

El ventall de sa boca, el reflex dels seus ulls,
Sóc jo l’únic que en parla,
Sóc jo l’únic que és encerclat
Per aquest espill tan nul on l’aire circula al meu través
I l’aire té un rostre, un rostre amat,
Un rostre amant, el rostre teu,
De tu que no tens nom i a qui els altres ignoren,
La mar et diu: en mi, el cel et diu: en mi,
Els astres t’endevinen, els núvols t’imaginen
I la sang escampada en els millors moments,
La sang de la generositat
Et porta amb delícia.
Jo cante la gran joia de cantar-te,
La gran joia de tenir-te o de no tenir-te,
El candor d’esperar-te, la innocència de conéixer-te,
Oh tu que suprimeixes l’oblit, l’esperança i la ignorància,
Que suprimeixes l’absència i que em poses al món,
Jo cante per cantar, t’estime per cantar
El misteri en què em crea l’amor i s’allibera.

Ets pura, ets més pura encara que jo mateix.