LES PORTES DE L’INANIMAT

Tinc por de veure sagnar les entranyes del dia
Oh sol no esdevingues sensible com nosaltres
Oh terra no sentes no parles roman recollida
en la teua opacitat, roman sorda i sense consciència!
Espai no sigues com una dona que dóna a llum
que pateix que gemega! Oh núvol, peix
que a cada instant canvia de forma mentre avança
m’agrada la il·lusió de llibertat que et dónes
però em plau de saber
que el teu viatge és sens desig
i sóc asserenat per la teua indiferència.

Heus ací el meu son tot barrejat de somnis en viu
jo sóc la roca que pateix
la taula com un bou lligada a la seua tasca
arbre sóc en l’odi i l’amor en ple vent
sent veig em recorde
forçat dels meus inferns terrestres
intente en va de reunir
els fragments enormes d’un món que es dispersa
i les meues mans eternament moribundes
remen en l’aire on tot calla.

Escolta
Escolta al teu torn silenci del món inanimat
la teua pròpia veu és qui et parla en veu baixa
la feixuga porta és a punt de tombar
i jo aviat hauré bescanviat el meu dolor
contra la teua ceguetat
hauré arribat al gran sol
on les tenebres minerals
es consumeixen sense plànyer-se.