ELS MOTS EXTRAVIATS
Anava jo per una nit sens fi
per
un camí on lluïen només
unes
lluors agitades delirants
com
els llums d’una flota en perdició.
Sota
la tempestat milers de veus sense cos
bleixos
disseminats per uns llavis absents
més
tenaços que una horda de xacals
més
sufocants que un encoleriment de la neu
a les
meues orelles xiuxiuaven xiuxiuaven.
L’una
deia «Com» l’altra «Ací»
o «El
tren» o «Em muir» o «Sóc jo»
i totes
pereixien discrepants:
així es
desfà una turba decebuda.
Tantes
paraules escapades
dels
tallers del dolor
pareixien
haver fugit pels somnis
dels
habitatges del món sencer.
«T’havia dit» – «Anem!» – «Mai més!»
«Ton
pare» – «Fins demà!» – «No, ja he tirat!»
«S’ha
adormit» – «És a dir...» – «Encara no»
«Obri!»
– «T’odie» – «Acosta’t!»
Així
retrunyia el temperi dels mots plens de llamps
l’enorme
diàleg destrossat, però pregunta i resposta
estaven
barrejades dins el profund caos;
el vent
llançava als braços de la queixa la joia,
l’ala
ferida dels noms perduts trucava a les portes a l’atzar
la crida
li arribava sempre a l’altre i sempre el crit extraviat
colpia aquell
qui no se l’esperava. Així les ones,
cascuna per la seua massa fora de si foraviada
lluny del seu propi desig, i totes així
l’una a l’altra
desconegudes però a ajuntar-se condemnades
en la intimitat de la mar.
|