EL TÚMUL DE HÖLDERLIN

 
El dia el dia brunz amb confusos retrets
La nit es plany i es plany
ella es plany sense dir per què

El sol que s’alça
ens parla com un pare
però nosaltres no escoltem els seus consells

L’espai és habitat per innombrables llums
que ens adrecen senyals incomprensibles
i el temps pausadament
inquieta la nostra memòria
com un rostre impossible de recobrar.
Sol després de llargs jorns de camí
sovint m’acoste al peu d’aqueix teatre d’ombres
i davant l’escenari desert
vetle, encongit el cor,
tot cridant sense eco
aqueixos grans actors que des de fa cent mil anys
regnen sobre la nostra ingratitud
i parlen sense deixar-se oir.

Per què callar encara, bosc?
Desperta’t i camina! Cel,
per què tancar els ulls al ple del dia?
Barreja amb les cadenes d’or del sol
els tresors amagats de la teua Nit! Torneu
al nostre costat, llunyans espais! Que els temps
es mesclen i que tot,
passat present futur, siga donat ensems
a l’indomable esperit que us preveu
i us espera!...
                     I si, d’aquest tumult,
sortís una veu única, suaument
dominant la tempesta, i aqueix Somriure
més fort que la batalla mortal dels elements,
aleshores, siguem per fi instruïts
per aqueixa pau inalterable
la sement de la qual està en l’enteniment dels homes
des del dia primer!

Però ningú no troba en ell altra resposta
que el batec del seu cor, i sempre el silenci del món
pareix anunciar sols la paraula, i sempre,
en nosaltres, immenses veus van afeblint-se,
amb el record de la Promesa,
com una tempesta que s’allunya!