MÈDIUM ANÒNIM

 
Com aquell qui no ha vist res i es fa el cec
o bé no hi era allí i ara es fa el sord
com qui no pogué viure i es fa el mort

com qui va ser present a l’espectacle
i se’n va sense dir res i ha sabut
el gran perill però no es fa sentir

les meues pròpies mans de víctima s’espanten
de reconéixer a les palpentes en la meua cara
un hom espaventable i oblidat.

Si no sóc jo qui és doncs? Cel i cendra
als panteons del meu crani estimbat
i si sóc jo... recorda’t de l’abisme,
parla! però parla un llenguatge inconegut!

Res –o bé tu mateix–, acull el trànsfuga!
Absència per absència mot per mot
(tal pel sentit com la fulla que es mou)
dóna la teua veu a l’hoste paorós
que no té cos ni té edat ni té lloc.

Sa màscara? És aqueix crit que ningú no sent
un llarg coltell l’obri i el profereix
pel desert que ganyola allí on jo calle

Perquè són els tragins els anys els astres
els morts amuntegats l’aigua de les cisternes
el tren foll dels enormes silencis
els qui fan eco en un ésser sens nom.