ELS MOTS EXTRAVIATS

Anava jo per una nit sens fi
per un camí on lluïen només
unes lluors agitades delirants
com els llums d’una flota en perdició.

Sota la tempestat milers de veus sense cos
bleixos disseminats per uns llavis absents
més tenaços que una horda de xacals
més sufocants que un encoleriment de la neu
a les meues orelles xiuxiuaven xiuxiuaven.

L’una deia «Com» l’altra «Ací»
o «El tren» o «Em muir» o «Sóc jo»
i totes pereixien discrepants:
així es desfà una turba decebuda.
Tantes paraules escapades
dels tallers del dolor
pareixien haver fugit pels somnis
dels habitatges del món sencer.

«T’havia dit» – «Anem!» – «Mai més!»
«Ton pare» – «Fins demà!» – «No, ja he tirat!»
«S’ha adormit» – «És a dir...» – «Encara no»
«Obri!» – «T’odie» – «Acosta’t!»

Així retrunyia el temperi dels mots plens de llamps
l’enorme diàleg destrossat, però pregunta i resposta
estaven barrejades dins el profund caos;
el vent llançava als braços de la queixa la joia,
l’ala ferida dels noms perduts trucava a les portes a l’atzar
la crida li arribava sempre a l’altre i sempre el crit extraviat
colpia aquell qui no se l’esperava. Així les ones,
cascuna per la seua massa fora de si foraviada
lluny del seu propi desig, i totes així l’una a l’altra
desconegudes però a ajuntar-se condemnades
en la intimitat de la mar.