A LA VEU DE KATHLEEN FERRIER

Tota dolçor tota ironia s’ajuntaven
Per a un adéu de cristall i de boira,
Els colps profunds del ferro quasi feien silenci,
La claror de l’espasa s’enllorava.

Jo celebre la veu mesclada de grisor
Que dubta a les llunyances del cant que s’ha perdut
Tal com si més enllà de tota forma pura
Tremolàs altre cant i l’únic absolut.

Oh claror i no-res de la claror, oh llàgrimes
Somrients per damunt d’angoixa o esperança,
Oh cigne, lloc real en la irreal aigua fosca,
Oh font, quan es va fer profundament capvespre!

Sembles conéixer totes dues ribes,
L’extrema joia i l’extrema dolor.
Allà lluny, entre aquells joncs grisos en la llum,
Sembla com si poasses en l’etern.