EL RECORD

Aquest record m’obsedeix, que el vent gira
De colp, al lluny, a la casa tancada.
Això és un gran soroll de llenç pel món,
Hom diria que el teixit del color
S’acaba d’esquinçar fins al fons de les coses.
Aquest record s’allunya però torna,
Això és un home i una dona disfressats, hom diria que intenten
Fer surar una barca massa gran.
El vent tomba la vela de nou damunt llurs gestos,
El foc pren a la vela, l’aigua és negra,
Què fer dels teus dons, oh record,

Sinó recomençar el més vell somni,
Creure que ja em desperte? La nit està encalmada,
La seua llum reverbera a les aigües,
La vela dels estels tremola a penes
En la brisa que passa pels móns.
La barca de cada cosa i de cada vida
Dorm, dins la massa d’ombra de la terra,

I la casa respira, quasi sense soroll,
L’ocell el nom del qual no sabíem a penes
Ha llançat a la vall, hom diria burletes
Mes no sens compassió, ço que fa por,
Les seues dues notes quasi indistintes massa prop de nosaltres.
M’aixeque, escolte aquest silenci,
M’acoste a la finestra, una vegada més,
Que domina la terra que he estimat.
Oh joies, com un remer al lluny, que es belluga una mica
Damunt l’estovalla brillant; i encara més lluny
Cremen sense soroll terrestre les torxes
De les muntanyes, dels rius, de les valls.
Joies, i no sabíem si era en nosaltres
Com vana remor i lluor de somni
Aquest seguit de sales i de taules
Plenes de fruits, de pedres i de flors,
O allò que un déu volia, per a una festa
Que donaria, ja que hi consentíem,
Tot un estiu en sa casa d’infància.

Joies, i el temps que va venir al través, com un riu
Crescut, de nit, desemboca en el somni
I en fereix la ribera, i en dispersa
Les imatges més serenes en el llot.
No vull saber la pregunta que munta
D’aquesta terra en pau, gire la vista,
Travesse les cambres del pis
On dorm tota una part del que vaig ser,
Baixe a la nit dels arcs de baix
Vers el foc que vegeta en l’església,
M’incline cap a ell, que es mou de colp
Com un dorment a qui algú toca el muscle
I es redreça una mica, alçant vers mi
L’epifania de la seua cara de brasa.
No, més aviat torna a adormir-te, foc etern,
Tira’t damunt la capa de les teues cendres,
Consent de nou el teu somni, puix que beus
Tu també de la copa de l’or ràpid.
No és arribada l’hora de portar la flama
Dintre l’espill que ens parla en l’ombra,
He de romandre sol. Òbric la porta
Que dóna als ametlers res dels quals no es meneja,
Tan plàcida és la nit que els vesteix de lluna.

I avance, en l’herba freda. Oh terra, terra,
Presència tan consentent, tan lliurada,
¿És veritat que ja hem viscut
L’hora en què hom veu apagar-se, de branca en branca,
Les garlandes del vespre de festa? I no se sap,
Sols novament en la nit que s’acaba,
Si àdhuc hom vol que reaparega l’alba,
Tant resta pres el cor a aquelles veus que canten
Al lluny, encara, i van fent-se indistintes
En allunyar-se pels camins d’arena.

Vaig
Tot al llarg de la casa cap a la rambla, veig
Vagament relluir les coses des del simple
Com un camí que s’obri, sota l’estel
Que prepara el dia. Terra, ¿és veritat
Que tanta saba en l’ametler en el mes de les flors,
Tants llums al cel, tants raigs
Des de l’alba en els vidres, en l’espill,
Tantes ignoràncies en les nostres vides però tantes esperances,
Tant de desig de tu, terra perfecta,
No estaven fets per a madurar com un fruit
En el seu instant d’èxtasi es desprén
De la branca, de la matèria, sabor pura?

Vaig,
I em sembla que algú marxa al meu costat,
Ombra, que somriuria, bé que silenciosa,
Com una noia amb els peus nus en l’herba
Acompanya un instant el qui se’n va.
I aquest s’atura, la mira,
Prendria de bon grat en les mans aqueix rostre
Que és la terra mateixa. Adéu, li diu,
Presència que només fou pressentida,
Bé que misteriosament tants anys tan pròxima,
Adéu, imatge impenetrable que ens engaliparà
Que està la veritat per fi gairebé dita,
Certesa, allí on només hi ha hagut dubte, i, per bé que quimera,
Paraula tan ardent com real.
Adéu, ja no et veurem acostar-te a nosaltres
Amb l’ofrena del cel i de les fulles seques,
No et veurem acostar a la llar
El teu perfil de serventa divina.
Adéu, no érem del mateix destí,
Deus prendre aquest camí, nosaltres aquest altre,
I entre ells s’espesseeix aquesta vall
Sobrevolada per l’inconegut
Amb un crit ràpid com d’ocell que fuig.
Adéu, ja t’han tocat uns altres llavis,
L’aigua del riu no pertany a la riba
Sinó per la gran remor clara.
Envege el déu del vespre que s’inclinarà
Sobre l’envelliment de la teua claror.
Terra, allò que se’n diu la poesia
T’haurà desitjat tant aquest segle, sense haver-se
Dignat a fer-te mai un gest d’amor!

Ell l’ha tocada amb les mans, amb els llavis,
La té agafada, somrient, pel tos,
La mira, en aquells ulls que s’apaguen
En la fosforescència d’allò que és.
I ara es gira, per fi.
L’estic veient que s’allunya en la nit.
Adéu? No, no és aquest el mot que encerte a dir.

I els meus somnis, premuts
L’un contra l’altre i l’altre encara, així
Com la sortida de les ovelles al primer gebre,
Reemprenen piafant llurs més vells camins.
Em desperte nit rere nit en la casa buida,
Em sembla que algun pas m’hi precedeix encara.
Isc
I em sorprén que la bombeta estiga encesa
En aqueix lloc desertat per tothom, davant l’estable.
Me’n vaig corrents darrere de la casa, perquè la crida
Del pastor de fa temps retruny encara.
Sent el lladruc que precedia el dia,
Veig l’estrella bevent enmig dels animals
Que ja no hi són, a l’alba. I encara ressona la flauta
En el fum de les coses transparents.