VIURE!

Pensa, Taranta Babu:
el cor
el cap
i els braços de l’home
furgant les entranyes de la terra
han creat tals déus d’acer amb ulls de foc
que poden arrasar la terra
d’una punyada.

L’arbre que dóna magranes una vegada l’any
pot donar-ne mil vegades més.
Tan gran, tan bell és el nostre món,
i tan vasta, tan vasta, la vora dels mars
que podríem tots cada nit
gitant-nos l’un al costat de l’altre
damunt l’arena d’or cantar l’aigua estelada.

Que bell és viure, Taranta Babu,
que bell és viure
entenent el món com un llibre,
sentint-lo com un cant d’amor,
sorprenent-se com un infant.

Viure!
Viure cada un
i tots a l’ensems
com es teixeix una tela de seda.
Viure com es canta a cor
un himne a la joia.
Viure!

I tanmateix quin estrany cas, Taranta Babu,
quina història més estranya
que aquesta cosa increïblement bella,
que aquesta cosa inefablement alegre
siga tan dura avui
tan sagnant
tan fastigosa.