L’amor és lo cel,
lo cel és l’amor.

                            I

Àngel que Déu per mon conhort envia,
celest visió de mos ensòmits d’or,
imatge d’il·lusions i poesia,
          delícia del meu cor,

ab ta llaor desplegaré jo els llavis
i una cançó diré, filla del cel,
en l’olvidada llengua de mons avis,
          més dolça que la mel.

Acàs lo meu cantar ja t’importuna:
cent voltes ta alabança m’has oït,
i cent també la misteriosa lluna
          en la callada nit.

Cobert lo front de puritat i glòria
lo meu esprit te mira en tot instant;
ompli ton nom a soles ma memòria,
          ta inspiració mon cant.

                            II

 Xiqueta delicada,
 recorde jo que et viu
 allà en l’edat dorada
 com tórtora en lo niu,
 com rosa no esclatada.

 Plaer tan pur tinguí
 mirant-te, verge meua,
 que sens voler plorí,
 i ma ànima ab la teua
 per sempre es confundí.

 Degué lo teu encant
 robar la llum al dia,
 puix veia ton semblant
 encara, una hora havia,
 sens tindre’t ja davant.

 I, enmig de ma dolçor,
 vingué lo desengany
 a omplir-me de tristor
 i aconseguí el meu dany,
 lo pit ja ple d’amor.

                            III

          Després d’aquell moment
          de cèlica ventura,
          és l’ànima més pura,
i pur lo cor, i pur lo pensament.

          Ab més sonora veu
          entone una cançó;
          més tendra és ma oració
quan alce de matí lo front a Déu.

          Té el cor altre lluir,
          lo cel mire més blau,
          per tu lo viure em plau
i dolç és lo content, dolç lo sospir.

          I adore ton encant
          ab lo sublim amor
          que l’àngel té al Senyor,
que té la mare a son darrer infant.

                            IV

          Que goig és l’existir,
mirar tos ulls i respirar ta aroma!
          On fou lo meu patir?
          On l’ànsia de morir?

          Plega la nit son vel,
radiant el sol per l’orient assoma
          desfent la boira i gel,
          i queda clar lo cel.
 

1841