MOS CANTARS
 

Si ab mos cantars senzills, oh Pàtria mia!,
terra sagrada a on mon bressol sens gales
balandrejà, al trist so de ses balades,
          una mare ab amor;
si, cantant, de records jo puc un dia
ta corona refer que fulla a fulla
dispersà per tes planes regalades
          dels segles la rigor,

dels antics trobadors la muda lira
jo arrencaré de llurs humits sepulcres,
i el geni que divaga entre llurs lloses
          plorant invocaré,
i, despertant-ne les que el món admira
ombres sagrades, noms cenyits de glòria,
los comtes i antics reis i llurs famoses
          batalles cantaré.

Jove só, oh Pàtria!, sí, i la mà encara
tremola sobre l’arpa a on la cigala
brillà dels trobadors, a on ressonaren
          los cants dels Cabestanys;
jove só, mes ¿què importa, si m’ets cara,
oh Laletània!, si a ton nom ses ales
bat mon trist cor, si em sobra en amor patri
          lo que me falta en anys?

Durs seran mos cantars, sens harmonia
saltaran de mon cor mos sentits versos,
com d’un acer ardent salten hermosos
          trossos de foc brillants;
mes no se’ls tatxarà de bastardia,
puix llemosins seran, encara que aspres,
i en records rics, i en fets cavallerosos
          dels herois laletans.

Durs, sí, mes nobles com lo vol de l’àliga,
mes lliures com los monts que ses nevades
crestes, que boscos de mil anys cenyiren,
          aixequen fins al cel.
Ni en sonoroses voltes, assentades
en lleugeres columnes d’or i marbre,
daran venals llaors als qui mereixen
          sols despreci cruel,

ni temes, Pàtria, que ab cantars joiosos
tes llàgrimes insulte de viudesa,
ni recorde vils noms dels qui trencaren
          lo ceptre de tos reis.
Preste’m son foc de Laletània el geni
i al món recordaré la saviesa
dels antics, i bravura, que al món daren
          llur dialecte i llurs lleis.

Presten’m son geni els trobadors que dormen
en llits de marbre, en pau i exempts de pena,
i en melós llemosí, puix és l’idioma
          ab què parlo al Senyor,
cantaré tes grandeses, Catalunya,
tos comtes i antics reis, que per l’arena
lo pendó arrossegaren de Mahoma
          del sarraí traïdor.

Cantaré els paladins que en les riberes
del Jordà venerat l’arena santa
ab sang tenyiren que ab sa sang divina
          lo Fill de Déu regà,
i el jovenet galant que ab àgil planta,
penjada l’arpa al coll que al vent gemega,
baix lo daurat balcó d’aon dorm sa nina
          venia a sospirar.

I cantaré els amors i l’hermosura
de les filles gentils de les muntanyes,
les del cos més airós que una urna grega,
          més que un gerro de flors;
puix no sempre ressona en les altures,
ni entre sostres daurats, ni en salons gòtics,
puix no desdenya les humils cabanyes,
          l’arpa dels trobadors!