|
RECORD DE LA
INFANTESA
Per més que brins de neu lo temps
esbulla
per mos cabells castanys,
quan vaig a Montserrat o a Puig
d’Agulla
no tinc més que quatre anys.
La
sàlvia, el romaní, la sajolida,
amb ses fragants olors,
sembla
que em criden, refrescant ma vida:
«Som les mateixes flors!»
L’avi, quan jo era xic, m’hi conduïa
amb un ram a la mà:
«Vés a ofrir-lo a la Verge -—em repetia—,
que ella et beneirà.
Si quan ets gran la terra t’atropella
i et persegueix la sort,
quan te vegis perdut, acut a Ella
i arribaràs a port.»
I en aixecar-me,
amb ses dos mans de ferro
em sostenia dret
i, estirant-me, ficava dins d’un gerro
lo meu humil ramet,
i em feia dir després l’Avemaria
i em besava després,
i, un cert perfum del cel que allí sentia,
no l’he sentit mai més.
No sé si era del cor la pura essència
o si era una il·lusió:
llavors era jo un àngel d’innocència,
i ara... no sé què só!
Só un pelegrí que l’ombra
necessita
perquè acaba el delit
i torna a visitar la santa ermita
com quan era petit.
Só un cor tot fet malbé que solitari
arriba cap al tard
a respirar l’olor
del santuari
i a dir-li: «Déu vos guard.»
Les
amples tombes que la terra enllosen
em semblen llit suau,
i
fins los morts me sembla que hi reposen
amb un somni de pau.
I em
ressona en entrar, dins de l’orella,
la veu de l’avi mort:
«Quan
te vegis perdut, acut a Ella
i arribaràs a port.»
Jo els
diré a mos fills: «No vull que acabi
aquell santíssim zel.»
Jo
els faré dur son ram, com lo meu avi,
que Déu lo tinga al cel.
|