RECORD DE LA INFANTESA
 

Per més que brins de neu lo temps esbulla
          per mos cabells castanys,
quan vaig a Montserrat o a Puig d’Agulla
          no tinc més que quatre anys.

La sàlvia, el romaní, la sajolida,
          amb ses fragants olors,
sembla que em criden, refrescant ma vida:
          «Som les mateixes flors!»

L’avi, quan jo era xic, m’hi conduïa
          amb un ram a la mà:
«Vés a ofrir-lo a la Verge -—em repetia—,
          que ella et beneirà.

Si quan ets gran la terra t’atropella
          i et persegueix la sort,
quan te vegis perdut, acut a Ella
          i arribaràs a port.»

I en aixecar-me, amb ses dos mans de ferro
          em sostenia dret
i, estirant-me, ficava dins d’un gerro
          lo meu humil ramet,

i em feia dir després l’Avemaria
          i em besava després,
i, un cert perfum del cel que allí sentia,
          no l’he sentit mai més.

No sé si era del cor la pura essència
          o si era una il·lusió:
llavors era jo un àngel d’innocència,
          i ara... no sé què só!

Só un pelegrí que l’ombra necessita
          perquè acaba el delit
i torna a visitar la santa ermita
          com quan era petit.

Só un cor tot fet malbé que solitari
          arriba cap al tard
a respirar l’olor del santuari
          i a dir-li: «Déu vos guard.»

Les amples tombes que la terra enllosen
          em semblen llit suau,
i fins los morts me sembla que hi reposen
          amb un somni de pau.

I em ressona en entrar, dins de l’orella,
          la veu de l’avi mort:
«Quan te vegis perdut, acut a Ella
          i arribaràs a port.»

Jo els diré a mos fills: «No vull que acabi
          aquell santíssim zel.»
Jo els faré dur son ram, com lo meu avi,
          que Déu lo tinga al cel.