DESIG DE L’ÀNIMA
 

Ja que de cor per l’infinit sospiro,
          jo vull davant de mi
que ni al cel ni la terra a on jo miro
          mai se li vegi el fi.

Jo vull sentir de nit les brises soltes
          passar pel meu costat,
i aquell brunzir del mar que tantes voltes
          m’ha omplert de soledat.

Les mil estrelles que els meus ulls albiren
          d’ençà que visc al món,
les aguaito de lluny i elles em miren,
          i vull saber què són.

Vull desertar d’aquestes platges mudes
          on tot és tan petit;
vull seguir les regions desconegudes
          on s’amaga la nit.

No vull que l’ombra dels meus ulls m’amagui
          l’eterna veritat;
jo vull que el mateix Déu amb sa mà apagui
          la set que m’ha donat.

En l’ambició de tot lo gran que alento,
          en lo foc del cervell
i en la febre del cor que em bull, hi sento
          que só guspira d’Ell.