A UN XIPRER
 

Per què et crearen, oh arbre,
sens ombra, ni fruit, ni flor?
¿Has nascut sols per fer por
devora tombes de marbre?

Tot arbre que engrons l’oratge
bat sos rams fent dolç renou,
mes lo teu negre fullatge
gemega si el vent lo mou.

Si els pàmpols verds se belluguen,
si es va engronsant el llorer,
si els embats en les flors juguen
i l’esperança se’n ve,

com un llamp fuig i s’esborra
tot pensament de conhort
guaitant tu, feresta torre
de la ciutat de la Mort.

A cada poble t’he vist
a les portes del fossar;
digue’m, sentinella trist
que els difunts te fan guardar,

per què és que sempre en els punts
te posen més solitaris
i vius sentint les plegaris
que resen an els difunts?

Oh!, ja ho sé:... perquè ta rel
mostra an el cos el seu llit,
mentre que el tronc com un dit
senyala a l’ànima el cel.