UN TEMPLE ANTIC
 

Hi ha un temple antic on altre temps los monjos
          resaren llurs cantars,
on potents i vassalls conhort trobaren
          o remordent esglai.

Sos nobles murs han combatut set segles
          amb pluges, vents i llamps;
jamai vençut, a cada nova lluita
          més bell se n’és tornat.

Avui pareix cobert al peu de boira,
          mes alça triomfant
arcs a dins d’arcs, historiades faixes,
          cloquer enfinestrat.

Que bé colora l’alba son aspecte,
          ensems joiós i gran!
Com s’avenen ses pedres envellides
          i els arbres verdejants!

L’obra de l’home, al camp belleses dóna
          i en pren ella del camp,
i, maridats art i natura, engendren
          vida i amor i pau.

Riu d’oblidança l’esperit neteja
          de pensaments amargs;
plers somiats per un instant li porta
          l’alè de l’ideal.

                       *

Del mig d’alta pineda el sol s’aixeca,
          les boires esquinçant;
dins de llum platejada arbres i roques
          se veuen enllà enllà.

De campaneta dolça veu s’escampa
          per la deserta vall,
i, amb sec cruixit, una esberlada porta
          s’obre de bat a bat.

Ja hi veig venir mestressa matinera,
          un nen a cada mà,
i, amb un aire plaent, tot xano-xano,
          un home de molts anys.

Noves remors, noves olors divaguen
          per la terra i l’espai...
Sossega’t, fantasia; cor, desperta’t:
          és hora de pregar.