|
LA COMPLANTA D'EN GUILLEM
Planyeu-vos,
camps de Dela, serra d’Espill!
La
vostra flor més bella, no la teniu;
l’arbre
de verdes branques caigué i morí!
Los
dos barons pugnaven de temps antic;
tronava
la tempesta per valls i cims:
un
jorn l’arc de bonança veren lluir.
Era
Guillem de Dela gallard fadrí,
en
arts de pau i guerra fort i subtil,
i
els cavallers li deien lo rei dels nins.
Serventa
de la Verge, Blanca d’Espill
era
conhort de pobres i pelegrins,
per
tots anomenada la flor de llir.
«D’Espill,
pubilla i dona, obre’m ton pit:
coneixes al de Dela, lo
rei dels nins;
per senyor
lo voldries?» «Oh mare, sí!»
«Hereu
de mon llinatge, Guillem, mon fill:
bé
saps quina és Na Blanca, la flor de llir;
per
fembra la voldries?» «Oh pare, sí!»
Reberes
als de Dela, palau d’Espill.
Ensems
Guillem i Blanca foren ací;
que
un sol mot se diguessen no es va sentir.
Mes
semblà que la sala de llum s’omplí
i
que olor se movia de Paradís,
i
ella es tornà més bella, ell més gentil.
Ai!,
de la sort de l’home, qui sap la fi?
Vingué una torrentada de
sarraïns,
trencant castells i pobles i monestirs.
Del pont
major de Dela ja són al mig;
Guillem surt amb sa maça fortment
ferint,
mes tremolant sageta se n’hi va al pit.
«Adéu,
vassalls de Dela, feels amics!
Adéu, pare, adéu, Blanca, pregueu per mi,
que cap a Jesús vola mon esperit!»
Ara, ben lluny plantada de sa raïl,
a dins d’ombrívol claustre benedictí,
al cel son perfum llança
la flor de llir.
Planyeu-vos,
camps de Dela, serra d’Espill!
La
vostra flor més bella, no la teniu;
l’arbre
de verdes branques caigué i morí.
|