LA GRAN CARTOIXA
 

Imitat d’un poema provençal
del príncep Bonaparte Wise.

Vivament desitjós dels afalacs de Crist,
de la dolça bellesa de perfecció divina,
aquí sant Bru cercà el gran tresor mai vist,
          la rara rosa sense espina.

Aquí que roncs torrents de les roques llançà
i tempestats hi cova terribles la natura,
amb silenci sublim l’alta pau ell buscà,
          i del ver savi la ventura.

Car a la fi, esglaiat per espectre infernal,
amb son cor tan valent i sa veu tan severa,
«A fora —exclamà—, a fora, vil cura terrenal!
          Al foc, cògula; enrera!

Vil or!, baixa ambició!, oh fumera!, oh brut fang!,
fugiu ben aviat de ma ànima expandida!»
I tot plegat entrà dins el trencat barranc
          i dins de la vall ennegrida.

Tantost altres vingueren ardents del mateix zel,
avorrint el plaer, xautant-se de la glòria,
i aquesta Ciutat Santa a la cara del Cel
          ells bastiren, cantant victòria.

I així com alcions ajupits en la mar,
s’amaguen, meditant, dels pins en les fileres,
blancs d’hàbit, blancs de cor, com neu que es veu brillar
          de lluny, en les altes cingleres.

Satisfets, dia i nit, l’ideal contemplant,
inclinada passegen la pensativa cara,
endurits llurs genolls, del Senyor reflectant
          llurs ulls la llum serena i clara.

Embriacs de delícies, escampen amb fervor,
així com flors suaus olors embalsamades
escampen, ells perfums d’esperança i amor
          entorn les portes estrellades.

Preguen i canten sempre, quan el sol ardorós
llança sos raigs potents i als claustres dóna vida,
com quan l’oratge escombra, en l’hivern tenebrós,
          la terra que n’està adormida.

I així després molts anys sos cants han fet sentir,
com acordat compàs de la daurada ona
i com veu dels estels... I avui, lluny de morir,
          immortal son cantar ressona.