LA COMPLANTA D'EN GUILLEM
 

Planyeu-vos, camps de Dela, serra d’Espill!
La vostra flor més bella, no la teniu;
l’arbre de verdes branques caigué i morí!

Los dos barons pugnaven de temps antic;
tronava la tempesta per valls i cims:
un jorn l’arc de bonança veren lluir.

Era Guillem de Dela gallard fadrí,
en arts de pau i guerra fort i subtil,
i els cavallers li deien lo rei dels nins.

Serventa de la Verge, Blanca d’Espill
era conhort de pobres i pelegrins,
per tots anomenada la flor de llir.

«D’Espill, pubilla i dona, obre’m ton pit:
coneixes al de Dela, lo rei dels nins;
per senyor lo voldries?» «Oh mare, sí!»

«Hereu de mon llinatge, Guillem, mon fill:
bé saps quina és Na Blanca, la flor de llir;
per fembra la voldries?» «Oh pare, sí!»

Reberes als de Dela, palau d’Espill.
Ensems Guillem i Blanca foren ací;
que un sol mot se diguessen no es va sentir.

Mes semblà que la sala de llum s’omplí
i que olor se movia de Paradís,
i ella es tornà més bella, ell més gentil.

Ai!, de la sort de l’home, qui sap la fi?
Vingué una torrentada de sarraïns,
trencant castells i pobles i monestirs.

Del pont major de Dela ja són al mig;
Guillem surt amb sa maça fortment ferint,
mes tremolant sageta se n’hi va al pit.

«Adéu, vassalls de Dela, feels amics!
Adéu, pare, adéu, Blanca, pregueu per mi,
que cap a Jesús vola mon esperit!»

Ara, ben lluny plantada de sa raïl,
a dins d’ombrívol claustre benedictí,
al cel son perfum llança la flor de llir.

Planyeu-vos, camps de Dela, serra d’Espill!
La vostra flor més bella, no la teniu;
l’arbre de verdes branques caigué i morí.