L’OLIVERA MALLORQUINA
 

          Conta’m, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
          noves del temps d’enrera
que escrites veig en ta surenca soca.

          Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades rels, trist d’enyorança,
          perquè vulles tornar-me
dels béns que n’he perduts sols l’esperança.

          Ton delicat fullatge,
que sota lo cel blau l’embat oreja,
          és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.

          Ta rama verda i blanca
 com cabellera d’àngel t’emmantella,
          i a ta esqueixada branca
falta pel vent l’arrabassada estella.

          Quan, jove i vincladissa,
creixies sobre el marge de la coma,
          xermava ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.

          L’àrab i sa mainada,
respirant-ne tes flors, pel maig sortien,
          i ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, la recollien.

          Ah, quin dol! Escoltant
del corn aragonès lo toc de guerra,
          tallà tos brots, donant
empriu a l’host de la guanyada terra!

          I el jorn de la conquista,
ab llàgrimes del cor senyant sos passos,
          sense girar la vista,
sortí ab l’infant més xic estret als braços.

          Los cavalls trepitjaren
dins lo solc sarraí les brulles tendres,
          i els ferros enfonsaren
de l’alqueria en les calentes cendres.

                           *

          Com reposava a l’ombra,
deslliurat lo baró dels durs arnesos,
          mentre els llebrers sens nombre
jeien al sol, assedegats i estesos!

          I de son puny volant,
el manyac esparver dalt tu es posava,
          les ungles encreuant,
i els tendres cims dels branquillons vinclava.

                           *

          Quan era una alta ermita
aquest claper de trossejada runa,
          lo místic cenobita
aquí s’agenollava al clar de lluna.

          Al toc del monestiri,
mans plegades al pit, pregàries deia,
          i el cel, en son deliri,
per lo reixat de ton ombratge veia.

                           *

          Ara aquí el temps enganya
lo pastoret que embadalit s’atura
          i ab flabiol de canya
gira el ramat que al comellar pastura.

          Mentre l’ovella tosa
ab lo clapat anyell entorn apila,
          la cabra delitosa
tos tanys novells per rosegar s’enfila.

                           *

          Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d’eternitat serena,
          jo et sento grat de l’hora
que m’has aidat a conhortar ma pena.

          Tu al cor m’has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
          com de ta eixuta escorça
la saba n’ix que ton brancatge muda.

          Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
          res serà del que és ara;
tu sobre el blau penyal romandràs viva.