ESTIUADA
 

          Sota l’ombra rodona
que el garrover sobre el rostoll senyala,
          vull sentir una estona
la perfidiosa veu de la cigala.

          Recolzat ab peresa,
pel cim de les arbredes albirant,
          la vinya veig estesa
i del vilatge el fum al cel pujant.

          Escolto la campana
que per l’infant que naix a l’Etern prega,
          i, a la plaça llunyana,
lo corn del pescador sent com gemega.

          Escataina la lloca,
escarbotant lo boll pel mig de l’era,
          i estavella la soca
la destral que exsecalla l’olivera.

          Tot fent cruixir l’arada,
canta lo pareller i els muls arruixa,
          i la rella esmolada
botant, lo solc pel sementer dibuixa.

          De rossos fruits reblida,
l’albercoquer la verda branca esqueixa;
          la parra entreteixida
penjar els raïms per entre els pàmpols deixa.

          Dringa allà baix l’esquella
del ramat que, trescant, pels marges guaita,
          i belant fuig l’anyella
mentre lo ca, glapint, de prop l’empaita.

          Més lluny, ab sa alenada,
l’embat brogent los comellars revolta,
          i dalt la serralada
lo blanc molí sa antena giravolta.

          Qui l’esperit no aixeca
davant eixa bellesa encisadora?
          A qui deixar li reca
los falsos plers de la ciutat senyora?

          Déu féu l’home a sa imatge
perquè escampàs l’alè per la planura
          i la llum ab coratge
miràs de fit a fit des de l’altura.

          Déu li da pensa forta
perquè admiràs del món les meravelles,
          i obrí a sa fe la porta
envers l’eixam lluent de les estrelles.

          Bé està l’hom baix d’un arbre
davant son Creador que li da vida;
          dins ses presons de marbre,
d’ell i del món i del Senyor s’oblida.