JO VAIG PROSCRIT...
 

Jo vaig proscrit, ab l’ànima intranquil·la,
creuant avui la vall, demà la serra,
passejant mon dolor de vila en vila,
de ma família lluny, lluny de ma terra.
I pujo cada jorn a la muntanya,
i allí on la veu de l’eco més s’allunya,
clavant mos ulls en la regió d’Espanya,
jo crido: «Catalunya! Catalunya!»

Ecos dolcíssims que de serra en serra
porteu la veu que us crida carinyosa,
porteu, vos prec, la mia vers la terra
mai com avui al cor i als ulls hermosa.
I los meus llars sabran ma llatzeria,
i mos amics sabran que en terra llunya,
tot gemegant, als ecos cada dia
jo crido: «Catalunya! Catalunya!»

Si desterrat me trobo en terra estranya,
d’ingratitud odiosa viu exemple,
és sols pel crim d’haver volgut que Espanya
ne fos avui de llibertat el temple.
Desert d’amics me trobo tot a l’hora,
cada jorn més la pàtria se m’allunya,
i, foll de desconhort, ab veu que plora,
jo crido: «Catalunya! Catalunya!»