CARTA A FREDERIC MISTRAL
AB MOTIU DE LA PUBLICACIÓ DE LO LLIBRE LES ILLES D’OR
 

     Quan de llegir acabe, oh benvolgut Felibre!,
los plants, cançons i trobes del teu amorós llibre,
ocell que, ple de càntics, ve de les Illes d’Or,
ona naixcuda en Casis, que en nostres platges mor,
vent fresc de tramontana, que duu de les arbredes
los grats perfums i porta l’alé de les neus fredes,
alba d’un jorn puríssim, estrela d’un cel clar,
nau que ab les blanques veles creua d’un vol la mar;
quan de llegir acabe ses fulles una a una,
aguaite a la finestra i a la llum de la lluna
deixe que vole lliure, somniant, mon esperit,
i sembla que el silenci remorós de la nit
porta encara en los aires una veu llunyadana,
que em diu:
                       —Esta que escoltes, és veu d’una germana
abans que tu naixcuda en lo mateix bressol,
ventada d’igual aire, daurada d’igual sol,
que de la llar antiga sap les dolces rondalles,
que parla com tu parles, que balla com tu balles,
i que, com tu, somnia l’alegre temps passat.
     Ah!, jo també el somnie i com a tu m’és grat
saber que encara naixen dins de la nostra casa
fills joiosos i alegres, brots de la noble raça
que a l’un costat i a l’altre dels negres Pirineus
devallà com devallen los grans rius de les neus,
i la cançó en los llavis, l’espasa en les mans fortes,
d’Arlés i Barcelona trucaren a les portes,
fundant, de les muntanyes a l’un i altre costat,
de part d’ací un reialme, de part d’allà un comtat.
     Ah!, jo també somnie que, així com la tempesta
gronxa dels més grans roures sols per breus temps la testa
i aprés de nou ses branques munten dretes al cel,
i així com de les boires el blanc i cendrós vel
sols un breu jorn amaga del sol la llum eterna,
vorem també com tornen de l’heredat materna
los vells jorns i s’acaba lo plor del nostre dol.
     Encara avui nos queda la terra, el mar i el sol:
la TERRA, conquistada, muntanya per muntanya
i pla per pla, on no brota arrel de gent estranya,
ab nostra sang regada, plena dels nostres noms,
poblada d’antics arbres plantats per els vells homs,
ornada ab palaus gòtics i esglésies bizantines
que el bon record dels pares guarden en ses ruïnes,
coberta de les tombes dels avis forts i sants:
la MAR que entre ses ones mogudes dels llevants
guarda lo solc encara dels grans vaixells de guerra
que de la nostra anaven a la llunyana terra:
lo SOL, que escampa encara, per a alegrar lo cor,
sobre les nostres planes sos esplèndids raigs d’or,
els nostres fruits saona, endolça els raïms negres
i de les nostres nines els dóna als ulls alegres
la llum, com a ses galtes els dóna el tint rosat.
Això sols, oh poeta!, nos queda del passat?
     Nos quedes tu! Tu a soles eres la pàtria encara,
com si Virgili a Roma o al seu Tíber tornara
i enmig de les ruïnes, sentat sobre la pols
dels segles morts, diguera avui son càntic dolç,
i que, per a escoltar-lo, ixqueren dels escombres
dels antics temps gloriosos les beneïdes ombres,
així tu, Mistral, cantes i al ressò de ton plant
de l’oblidada història los homes veig davant.
     No els hèroes, tot lo poble, veig que renaix i avança,
los ulls plens d’alegria, lo pit ple d’esperança,
cantant les seues gestes, plorant los seus esglais,
brandant la forta espasa, cantant los dolços lais,
resant l’oració tendra, bevent en l’ampla taula
lo vi guardat dels pares, i ab la gentil paraula
dels trobadors dient-nos ses penes o el seu goig.
     I passa tot com passa la llum del núvol roig
quan en ponent amaga lo sol l’eterna flama
i ve la nit i l’aspre vent de llebeig que brama,
així com mos ensomnis, lo teu cantar s’enduu.
     Ah!, ditxosos nosaltres, quan escoltant-te a tu
oblidem de la vida les desgràcies amargues
i del gelat desembre en les vetlades llargues
podem donar exemple a l’esperit i al cor
deprenent de memòria les teues Illes d’Or.