|
LO PASTOR I ELS GAFARRONS
I
Lo pastor
té malaltó
un fill seu molt
estimat:
és un nin,
un infantó
que ell
l’estima ab la passió
d’amor de pare cegat.
Matí de casa ha sortit
deixant-lo en son
bressolet,
i a pastorar va ab neguit,
que, si és mort son
fill petit,
no hi ha al món dol com
aquet.
Per quan
estigui milló’
un gran pler li pensa dar;
vol agafà’
un gafarró
i donar-lo a l’infantó
quan se comenci
a llevar.
Ab l’afany
d’aquest intent,
per poder-li l’aucell dur
una gàbia li va fent,
i envesca
un roure, creient
que aixís
té l’aucell segur.
A dalt
del roure envescat
va volar al punt l’aucell,
i al punt s’hi trobà
caçat;
era un gafarró novell
pintadet com esmaltat.
Just a l’arbre es va sentir
enganxat a un branquilló,
ja no va poder
fugir
i es posà a cridà’
i delir
que donava compassió.
Lo pobre
gafarró vell
l’estimava ab amor pur
i,
volant dret aon era ell,
va fer quant pot fe’
un aucell
per lliurà’ un fill ben segur.
Tot en va.
Prompte el pastor,
a dalt del roure pujant,
prengué al fill
de son amor,
que va despedí’,
ab dolor,
lo gafarró
vell, piulant.
II
Han passat
cinc jorns o sis
des que el gafarró fou
pres,
i d’un mas sobre el pedrís
malaltet i enyoradís
dins sa gàbia
jau malmès.
Son pare, el
gafarró vell,
aigua al bec
i grans li du,
que també
és pare un aucell,
i el voldria veure ab
ell
lliure aprop
i al bosc segú’.
Al mateix
temps, un bressol
una
mare està gronxant,
i el pastor, ple
el cor de dol,
veu plorant
i ab desconsol
que el seu fill està
finant.
I mentre el
nin va morint,
panteixant se mor
l’aucell,
i el pastor ho veu sufrint,
com morir son
fill, patint,
veu també
el gafarró vell.
I una tarde, cap
al tard,
quan s’enfonsa
al mar lo sol,
va voler un trist atzar
que, del mas en una part,
lo pastor plorés son
dol,
mentres lo gafarró vell,
panteixant i condolgut,
plorava, ab son cor d’aucell,
al gafarronet novell
que la Mort
s’havia endut.
I com que aucell i pastor
eren dos pares
amants,
si l’un bo, l’altre mellor,
expressant son viu dolor,
l’un ab plor i l’altre ab cants,
sense véurer lo perill
que els duia el blasfemar
seu,
deien ab son cor senzill:
«Per què Déu m’ha mort
lo fill?»
«Per què l’home ha mort lo meu?»
|