LO COMTE GARÍ
 

Les dues germanes filen
al bell recó del jardí;
si l’una sembla una rosa,
l’altra sembla un gessamí.

L’una diu: —Si el coneguesses,
el meu bon comte Garí...!—
L’altra respon: —Déu t’empare
i et donga més sort que a mi!—

Se senten fortes petjades
part enfora del jardí:
lo comte truca a la reixa
amb la creu de l’espasí.

—Déu te guard, ma dolça vida.
—Benvingut, mon paladí.—
A la mà que ella li allarga,
ell li fa un petó molt fi.

—¿Quan me prendreu per esposa,
lo meu bon comte Garí?
—Quan tu vulgues, jo t’ho juro,
si al meu castell vols venir.—

Tot plegat, un crit d’angúnia
retruny per tot lo jardí:
—No el cregues, germana meva,
que també m’ho jurà a mi!—

.   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .

Ell se n’ha anat a la guerra,
ningú n’ha sabut la fi.
Per ell preguen dues monges
al convent de Sant Martí.