VORA LA MAR
 
 

Al cim d’un promontori que domina
          les ones de la mar,
quan l’astre rei cap al ponent declina,
          me’n pujo a meditar.

Ab la claror d’aqueixa llàntia encesa
          contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
          m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
          me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
          mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells, en eixes ribes,
          que m’ha aterrat lo vent,
ab ses torres i cúpules altives
          de vori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
          joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
          per retornar al fons:

vaixells que ab veles i aparell s’ensorren
          en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
          del sol al primer raig:

idees que m’acurcen l’existència
          duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que s’endú ab l’essència
          l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
          les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
          digueu-me: què voldran?

Ab les del mar o ab les del temps un dia
          tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
          m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena?
          Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
          los escriuré ab estels?