L’EMIGRANT
 
 

     Dolça Catalunya,
     pàtria del meu cor,
     quan de tu s’allunya
     d’enyorança es mor.

                             I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
               blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
               per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
               cantau, cantau;
jo dic plorant a boscos i riberes:
               adéu-siau!

                           II

¿On trobaré tos sanitosos climes,
               ton cel daurat?,
mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes,
               bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
               ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
               que et posà Déu.

                           III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
               no us veuré més!
Oh, si al fossar on jau ma dolça mare
               jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me’n desterra,
               que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,
               que hi vull morir!