|
JUDITH DE WELP
I
Judith
de Welp hi du el sol
damunt ses galtes de nina:
d’or i d’argent té el bressol,
los bolquers de seda fina.
En sent jorn, a vora d’ella
trobadors polsen llaüts,
i li donen la mamella
dames de nobles escuts;
mes sent nit, quan tot reposa,
lo diable als llavis li posa
sos mugrons escorreguts.
II
Judith de Welp
ha somiat
que al front garlanda
cenyia;
lo comte
l’ha despertat:
«Munta a vavall, filla mia.
Quinze anys
ha fet ta hermosura
i Ludovic vol muller:
sols de veure’t,
sa ventura
lligaràs a ton voler...»
I ja la
pols los amaga:
i callat a rerassaga
lo diable hi va d’escuder.
III
Judith de Welp
és la flor
que al vell
emperant agrada:
avui, al donar-li el cor,
la garlanda li ha donada.
Per la mà la conduïa
dintre el palau imperial;
los cavallers
obren via
fins a la cambra
nupcial.
Cau després
la nit obscura;
i envolt
en negra armadura
lo diable vetlla al portal.
IV
Judith de Welp
a un galant
dóna un bes que
l’encadena:
a la guerra és l’emperant;
una llàntia els enllumena.
Diu ella a
un Crist anguniosa:
«Traieu-me est amor del pit!...»
S’ou en lo flam
que reposa
d’un brumerot lo brunzit.
Ja el llum ha mort d’un cop d’ala;
i
brilla al fons de la sala
l’esguard del diable enrogit.
V
Judith de Welp
té a l’enfront
la cort i la clerecia;
groc Ludovic
de l’afront
los Evangelis
obria:
«Jureu aquí que
sou pura;
que són crims eixos murmulls!»
Si ardida sa boca jura,
sa destra no, i
tanca els ulls.
Que un braç
resolt l’ha apartada,
i ha vist ab
horror posada
l’urpa del diable en sos fulls.
VI
Judith de Welp ja és al clos.
No hi ha en sa llosa el sant arbre:
tan sols la vetlla en repòs,
de dia, un àngel de marbre.
Mes de nit, quan lo judici
ja apar la tempesta al lluny,
l’àngel s’acota ab desfici
i pels monts sa veu retruny:
«Deixonda’t: ja és tamps, ma esposa!»
I en va al marbre de la llosa
lo diable
hi truca ab lo puny.
|