|
MORT DEL JOGLAR
Avui a l’eixir l’albada
en la golfa del castell
ha passat a millor vida
el joglar
del senyor rei.
Era guerxo
i ranquejava
geperut i tremolenc,
camatort ab peus de pinya:
tant de bé
com li ha fet Déu!
Sobre
el llit de quatre fustes
com s’ha pogut se l’ha estès
ab ses robes virolades
guarnides de cascavells.
Li han dut als peus
la viola;
dues atxes
li han encès
i una monja compassiva
d’una sarja l’ha cobert.
Escala
amunt van les dames,
els patges i els cavallers;
vora el mort tot el sant dia
valga’m Déu quin xerroteig!
«Aixequeu-li
el vel, germana;
volem veure
l’estrafet.»
La monja té els ulls en terra,
i les pregàries segueix.
Totes
les mans van a alçar-lo,
mes cap gosa moure un plec,
que sembla un mort que respiri
i mogui els ulls sota el vel.
De
cop truquen a la porta:
hi ha ab ses maces dos macers;
gran remor per les escales:
«Feu-li pas al senyor rei!»
Quin
brandar de flocs i plomes!
El trespol com s’estremeix!
Quan el rei petja la cambra
dringuen tots els cascavells.
«Au,
mon joglar, que ja és hora!»
Com riuen els palauers!
«Sóc ton rei; desperta, vine;
ventre a terra com llebrer!
Ton
rostre ab aire de xupa
deixa’m veure un cop només.»
I ab la
punta de la daga
el drap
de sarja li ha tret.
Mes
tothom fa un pas enrera
i ha parat el riure en sec:
de la mort ab les besades
el joglar s’ha tornat bell.
Rulls
d’or ses galtes enronden;
té els ulls cots ab llanguiment;
sembla ab cara de martiri
Jesús baixat de la creu.
Fit
a fit el rei se’l mira
i en la gola té un gemec:
els records dels temps ditxosos,
ai, que tristos que ara els veu!
La
diada en què va asseure’s
en la cima del poder,
el pas per viles caigudes,
la gatzara dels torneigs,
la
nit de ses esposalles,
dels seus fills el naixement,
tot per sobre d’un cadavre,
ja al lluny, que trist li apareix!
Poc
a poc el rei se’n torna,
el cap baix, com un ullprès;
com fantasmes en silenci...
tota la cort el segueix.
Ja davallen
les escales
poc a poc com una serp;
ja s’enfonsen, ja s’allunyen,
ja la fosca els engoleix...
· ·
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
Dorm
en pau, ànima trista,
rebuig d’home eixit de Déu,
qui dret igual féu a Judas
i a sa imatge el Llucifer.
Per
a tu va ser la vida
llarg rosari de turments.
Si ha durat la riallada
que sentires en el bres!
Ton
pare ab una moneda
va pagar l’haver-te fet,
i pel ventre d’un cadavre
vas eixir a veure el cel.
Ni
has gaudit un bes de mare;
ni hi ha hagut qui la mà et dés;
ni has sentit calor de dona;
i, ai trist, t’ha estimat el rei!
Vés,
joglar, vés al sepulcre;
tanca’t fort a dintre d’ell,
que no tornin pas els homes,
que no sàpiguen on ets.
I
quan soni en les altures
per a tots el jorn darrer,
encongeix-te en les tenebres
i la llosa aguanta ferm.
Grans
i xics deixa’ls que passin,
que sonin els trompeters:
puix Déu manarà que prengui
cada ànima el cos mateix.
|