POBLET
 

A la primera embranzida
salta pany i forrellat;
a la segona, les portes
esclaten balandrejant.
I com cap de torrentada,
fins la mesa de l’altar,
rebuig de viles i pobles
a tomballons se n’ha entrat,
calada la barretina
i a la boca el renegar
com si fos a la taverna
fent la morra ab Satanàs.

Guaitava el sol a l’església
abocat a un finestral:
per no veure’ls, abans d’hora
sota terra s’ha amagat.
Fugen les aus pel cimbori,
reboten d’ací d’allà;
sants i santes com si enrera
se fessen per los altars,
i el guerrer palpés les armes,
i a sos peus grunyís lo ca,
i en la creu el Fill de l’Home
los ulls obrís admirat.

Ja s’estén com taca d’oli
l’escamot de condemnats.
Uns sermonen des del claustre,
uns altres piquen de mans;
ençà ab cobles bordelleres
canten absoltes i salms;
van les dones per les cel·les
corrent darrera els bergants;
més enllà bat una porta,
ací una llàntia ha tombat,
i com boges les campanes
barregen festes i planys.

Un vailet a cops de pedra
les imatges va escapçant;
les dones espitregades
hi paren lo davantal.
Ab los caps juguen a botxes;
quan topen, quin espurnar!;
lo bolitx és, ai, la testa
d’un Jesús agonitzant!
De tions i de feixines
les trones han curullat;
que la nit los cau a sobre...
Ja el foc s’emparra cap dalt.

Quin brogit! Les dues atxes
s’escabellen sota els arcs
i s’atufen i es cargolen
sobre els murs llengotejant!
Ja una colla s’arreplega
vora els sepulcres reials:
ja l’un hi arramba l’espatlla;
tres o quatre ja són dalt.
Per les voltes ja ressonen
los cops d’escodes i malls;
ja s’esquerden les llosanes;
ja rellisquen daltabaix.

Rei En Pere, Déu te valga:
per quan deses lo punyal?...
Ja han tret a feix ses despulles
a dintre manyoc de draps:
los ossos com joc de bitlles
topen damunt del llosat.
En Ferran, lo d’Antequera,
ara ets franc del vectigal!
Enllà va la carcanada:
sembla un gabiot que es desfà,
i dalmàtica i corona,
tot florit i rovellat.

Va pels aires Joana Enríquez,
toca i mantell voleiant;
ses urpes encara estrenyen
un Sant Crist malaguanyat;
per terra el cap s’esgarria
batent ab so de cascall.
Damunt lo cos de la reina
el trist Carles han llançat.
Los que en vida s’avorrien,
ara en mort s’han d’abraçar
i, ai, que pels segles dels segles
les cendres barrejaran.

No toqueu el rei En Jaume,
que la terra s’entrarà!
Per l’esvoranc del sepulcre
passen com fures les mans:
la primera que el tocava
ab l’espasa es va tallar.
Per lo cap ve que l’estiren;
ja segueix tot enrampat;
vestit ab l’hàbit de monjo,
los cabells rossos penjant,
la destra sobre l’espasa,
los ulls oberts i emboirats.

Ja l’arramben a un sepulcre,
los braços pengim-penjam:
de gairell com l’arrambaren
a tots passa de dos pams.
Les flames damunt son rostre
se mouen vermellejant,
com si a dintre de ses venes
tornés a córrer la sang.
Rei En Jaume, com no crides
la teva raça al costat?...
La raça del rei En Jaume
balla entorn dant-se les mans!...

Una dona escabellada
a pes de braços l’ha alçat:
cap a les cel·les se’n puja;
darrera tots se n’hi van:
ja li cau a mitja escala;
ja altra dona l’ha aixecat:
fins al cos lo rei En Jaume
torna a eixir sobre dels caps.
Tots porten brandons i ciris,
i s’acosten i se’n van
pels corredors i les cel·les
escarnint los cants sagrats.

La mòmia del rei En Jaume
ja acosten a un finestral.
Poble, a qui vols, ja bramulen,
a Jesús o a Barrabàs?
Los vidres salten a trossos;
la finestra dóna al camp.
La nit, que hermosa i serena!...
L’aire, que dolç i embaumat!...
La lluna, alçant-se tranquil·la
daura muntanyes i plans;
se sent belar una ovella;
un rossinyol ha cantat.

És la terra catalana
que el gran rei va trepitjar;
és l’aire que el pit li omplia
dels Pirineus i el Montsant;
és la lluna que brillava
sobre l’armeig dels alarbs!
La mòmia del rei En Jaume
fins sembla que s’ha dreçat,
com si per dalt de les cimes
volgués veure més enllà!...
La colla canta que canta;
l’incendi enrera es fa gran.

Un que frec al rei se troba
tot de cop s’ha esborronat,
que ha sentit calor estranya
caure a sobre de ses mans.
Fins al rei los ulls aixeca:
fred d’espant ja els ha baixat!
Ja els ho ha dit als de la vora;
la nova corre com llamp;
ja s’apaguen les cantúries;
ja s’aparten esglaiats.
La mòmia del rei En Jaume
fil a fil està plorant!

Per les escales s’aboquen
com a corbs esperitats;
salten los ciris enrera
per los graons fumejant.
En lo temple ni s’aturen;
passen d’un bot lo portal:
a tomballons com vingueren,
a tomballons se n’han ’nat.
Quan són lluny giren la cara;
roig per l’incendi és l’espai;
i el rei sempre a la finestra
avança el cos encisat.

Déu de justícia, feu vostre
mon prec i el de mos germans!
Que tinguen fam, i en sa boca
lo pa i tot se’ls torni fang:
que tinguen set, i s’eixuguin
fonts i rius al seu davant:
que tinguen fred, i ses robes
se’ls hi tornen mar de flam:
que tinguen son, i s’ajeguin
sobre escurçons bavejants!...
Mes ai, que demà feliços
i riallers tornaran!